"La mort no és el contrari de la vida, sinó part d'ella." — Haruki Murakami

La mort és l'únic esdeveniment que no admet excepcions. Ens iguala, ens espera, ens defineix. I, tanmateix, el seu significat roman obert, com una pregunta sense resposta definitiva. Què som quan deixem de ser? Hi ha res que persisteix més enllà del cos, o la consciència es dissol com un somni en despertar?

Des de la raó, la mort sembla un tancament absolut. El cos s'apaga, el cervell cessa la seva activitat, i desapareixen amb ell els pensaments, els records, el jo. Aquesta visió, sostinguda per la ciència moderna, ens convida a acceptar la finitud com a part de la condició humana. Vivim, i després deixem de viure. No n'hi ha més. Acceptar-ho requereix una forma de coratge: el coratge de mirar l'abisme sense adorns, sense consols metafísics. És la postura de l'escèptic que, amb humilitat, reconeix els límits del coneixement i es nega a projectar desitjos sobre allò desconegut.

Però fins i tot en els que sostenen aquesta visió, de vegades treu el cap un dubte. I si la consciència no fos només un epifenomen del cervell? I si allò que anomenem “ànima” fos una forma d'energia, una vibració que no s'extingeix sinó que es transforma?. Aquesta intuïció ha acompanyat l'ésser humà des de temps remots. Plató parlava de l'ànima com a presonera del cos. L'hinduisme i el budisme la conceben com una espurna eterna que transmigra. I en corrents contemporanis, des de la teosofia fins a certes interpretacions de la física quàntica, se suggereix que som ocupants temporals d'un cos, tot esperant una evolució cap a formes més subtils d'existència. No hi ha proves concloents. Només la persistència d'una sospita: que la mort no és pas un mur, sinó una porta.

L'editor Jacobo Siruela diu: “Cal tenir una fe gegantina per creure que després de la vida no hi ha res”. La frase inverteix el paradigma: no és la creença en allò transcendent el que requereix fe, sinó la seva negació absoluta. Perquè afirmar que no hi ha res més enllà també és una forma de dogma, certesa sense evidència.

Potser la postura més filosòfica no és creure ni negar, sinó habitar la pregunta. Reconèixer que no sabem res, i que aquesta ignorància no és una carència, sinó una oportunitat per viure amb més intensitat, més presència, més sorpresa.

Si la mort és la fi, aleshores cada instant compta. Si hi ha alguna cosa més enllà, que ens trobi desperts. En tots dos casos, la vida es torna sagrada no pel que promet, sinó pel que és: un centelleig fugaç en la vastedat del temps. I potser, com Roy Batty, puguem dir al final: “He vist coses que vosaltres no creuríeu… Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja”. Però mentre durin, que siguin nostres. O com deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més...

"No sé si l'ànima és immortal, però sé que hi ha coses que no moren." Albert Camus