El sentit de l'humor i el relativisme afable d'Eduardo Mendoza, contraposats a la severa mirada crítica de Byung-Chul Han. Així es van plantejar les dues primeres intervencions de guardonats per la Fundació Princesa d'Astúries: amb mirades complementàries al món.

El novel·lista barceloní no va defraudar un auditori entregat, després d'una setmana ovetenca en olor de multituds, i aquest divendres va comptar amb Salvador Illa entre els assistents. Va recórrer a la seva característica “self deprecation” i va fer riure diverses vegades els presents.

"Aquest premi -va dir- ha estat per a mi una sorpresa, un honor, una alegria i també un incentiu, perquè jo, si no em miro al mirall, encara em considero una jove promesa de la Narrativa Espanyola. L'última cosa que es perd no és l'esperança, sinó la vanitat". Mirant enrere va recordar que "a l'escola vaig rebre una educació estricta, tediosa i opressiva. Tenaçment, em van inculcar les virtuts de la feina, l'estalvi i el decòrum, gràcies a la qual cosa vaig sortir gandul, malbaratador i una mica golfo, tres coses dolentes en si, però bones per escriure novel·les".

Va exposar amb retranca haver crescut "en una Barcelona tranquil·la, laboriosa i conservadora, bressol de sants infantils i avis entranyables. També una ciutat portuària, viciosa i canalla. Anant de l'una a l'altra i bussejant en biblioteques i hemeroteques vaig descobrir que Barcelona tenia a més un interessant passat turbulent i criminal, del qual em vaig apropiar".

Després d'agrair el que deu "als amics, els mestres, les persones que m'estimen", no va dubtar a manifestar que "la resta és mèrit meu. Ja està bé de modèstia. Algú m'ha anomenat proveïdor de felicitat. És el millor elogi que he rebut en la meva vida i m'agradaria que fos cert, encara que sigui en dosis homeopàtiques. Per si alguna felicitat he donat als meus lectors, aquests me l'han retornat amb escreix amb la seva lleialtat, complicitat i afecte”

El segon premiat a intervenir, el filòsof coreà-germànic Byung-Chul Han, ha escrit en un dels seus llibres que els rituals creen estabilitat, “uneixen les persones en una comunitat a través de símbols que permeten el reconeixement mutu i la identitat compartida”. Al ritual dels premis Princesa d'Astúries, el guardonat amb el premi de Comunicació i Humanitats va sintetitzar la seva tesi sobre la societat del cansament: "la il·limitada llibertat individual que ens proposa el neoliberalisme no és més que una il·lusió. Encara que avui creguem ser més lliures que mai, la realitat és que vivim en un règim despòtic neoliberal, que explota la llibertat".

En l'àcid anàlisi de Han, "ens envaeix una sensació de buit. Ja no tenim valors ni ideals per omplir-lo. Alguna cosa no va bé a la nostra societat".

Han dissecciona la modernitat amb bisturí filosòfic: parla de la desaparició de l'altre, de l'excés de positivitat, de la violència de la informació. El seu estil és sec, contundent, gairebé clínic.

Eduardo Mendoza, en canvi, ens ofereix un mirall deformant, però lúdic: els seus personatges sovint són perdedors entranyables, atrapats en trames absurdes que revelen veritats profundes amb un somriure.

Entre tots dos, potser hi ha un espai per a una nova manera de pensar: crítica però empàtica, lúcida però juganera.