MÚSICA I UNA CASA DE CARTRÓ PER ALS QUE HAN MORT AL CARRER

Un record per a Mouad, Eugeni, Josep Maria o Brigitte. Són alguns dels noms de les 69 persones sense llar que han mort l'últim any a Barcelona i que les entitats socials han homenatjat amb un emotiu acte davant de la catedral, com cada any al voltant de la celebració de Tots Sants. Són més de 600 les persones sense llar –que malvivien al carrer, en pensions o altres serveis socials, modalitats incloses al sensellarisme– que han mort a la ciutat de Barcelona des del 2016.

A l'homenatge, que capitaneja la Fundació Arrels, el cor del Conservatori del Liceu i llegien un per un els noms dels 69 morts, com el del Bakary, malalt crònic de 34 anys, mort en una botiga del parc de la Ciutadella al gener; el de Walter, marbrista de professió de 31 anys que va morir en un dels pisos d'Arrels, o Miquel Àngel, a qui se'l recorda pel seu bon humor perpetu. Dos de cada deu morts són dones, perquè per a elles el carrer és el darrer recurs.

Per a tots ells hi ha hagut un parell de sabates i una petita casa de cartró, per emfasitzar la importància de l'habitatge per començar a tenir una vida digna –un recurs que cap de les víctimes va tenir–. Per a Arrels, l'acte és un crit silenciós per a la dignitat, la memòria i el dret a viure sota un sostre. Durant aquest mes l'entitat ha tornat a penjar les plaques recordatòries de persones sense llar mortes, que havien estat usuàries al centre de dia del Raval o tenien seguiment dels educadors de carrer.

Un de cada tres sense llar mort vivia a la intempèrie i, de mitjana, van morir amb menys de 60 anys, una edat en què en una ciutat com Barcelona no sol morir. De fet, l'esperança de vida al carrer és de 25 anys menys que la població general. "El carrer mata", solen expressar les entitats socials que acompanyen aquestes persones, que sovint arrosseguen malalties físiques, trastorns mentals, addiccions o abandonaments familiars. Arrels manté viu el record de les víctimes mortals a través de la seva pàgina web, on recopila els noms. 

A l'últim recompte organitzat per Arrels es van comptabilitzar 1.500 persones dormint als carrers de Barcelona. Per anteriors enquestes se sap que la meitat arriben a la ciutat esperant millorar les condicions de vida, però la manca de documentació, les circumstàncies personals o la mala sort fan que acabin caient al sensellarisme. A més, un de cada quatre es troba a la intempèrie després d'haver perdut l'habitatge per no haver pogut pagar la hipoteca o el lloguer. Ara.cat

Espanya viu una paradoxa econòmica. És innegable, i així ho ratifiquen anàlisis i estadístiques internacionals i nacionals, que és la gran economia avançada que més creix: té més treballadors que mai (22,4 milions), l'atur més baix des de la crisi financera, les grans empreses presenten beneficis històrics, s'atrau inversió de tot el món i la borsa bat rècords, com ha fet aquesta setmana. Tot i això, també amb les estadístiques a la mà, continua patint un problema de desigualtat amb unes taxes de pobresa insòlites per a aquest exercici macro. Aquesta pobresa s'està cronificant i la millora de l'ocupació i dels salaris no aconsegueixen reduir-la. El 13,6% de la població espanyola, uns 6,7 milions de persones, va viure l'any passat en situació de carència perllongada, segons Eurostat. La definició de pobresa persistent és que van ser pobres aquell any (amb una renda disponible inferior a 11.584 euros anuals per persona, segons la fórmula emprada) i en almenys dos dels tres anteriors. La dada ha crescut dos punts des del 2023 i és la pitjor xifra des de la pandèmia.

Les dades de l'agència estadística europea ratifiquen allò que altres estudis i especialistes assenyalen: malgrat certa millora gràcies al creixement econòmic, a la caiguda de la inflació des que es va disparar per la guerra d'Ucraïna i les mesures de protecció social, en particular a la pandèmia, Espanya pateix una pobresa estructural que s'estén en el temps i que creix. S'acarnissa en particular amb els menors, les famílies monoparentals (en la seva immensa majoria encapçalades per dones) i els immigrants extracomunitaris. En el cas dels menors de 18 anys, la pobresa persistent no és només la més alta per grups d'edat, sinó la que ha pujat més des de la crisi financera.