Cal ensenyar la història a les escoles, i cal honrar la memòria de les víctimes del terrorisme. Però el que no pot ser és aquesta tradició espanyola que algunes víctimes valguin més que altres - Antonio Muñoz Molina en una altra visió de la memòria històrica, que crec, es complementa amb l'anterior de López Burniol.

Recordo com si fos ahir de la tarda tòrrida de juliol en la qual sentim en la ràdio que Miguel Ángel Blanco havia estat assassinat. Em recordo de sortir del Museu Thyssen i trobar-me en la vorera amb el meu amic Iñaki Esteban, que tenia la cara pàl·lida i desencaixada i em va dir que acabaven de matar a Vitòria a Fernando Buesa i al seu escorta. I em recordo exactament del carrer de Madrid per la qual anàvem la meva dona i jo i sentim en la ràdio del taxi que uns etarres acabaven d'assassinar a Ernest Lluch. Ens quedem en silenci i la meva dona va esclafir a plorar en la foscor del taxi, il·luminat a penes per les llums fredes de la nit de Madrid. Les notícies d'assassinats eren tan freqüents que s'havia instal·lat com una sorda rutina per a acompanyar-les: la roda d'“enèrgiques condemnes” d'uns dirigents polítics, el silenci o l'ambigüitat oportunista i cínica d'uns altres, els jocs malabars amb les paraules, que en aquesta època havien aconseguit un nivell insuperable de vilesa: la “lluita armada”, “el conflicte”, la sinistra “socialització del sofriment”.

Estàvem tristament acostumats, gairebé resignats, perquè a vegades ens guanyava un fatalisme derivat de l'esgotament, una amargor d'impotència. Em recordo del silenci del vespre en la plaça àmplia i civilitzada de la Vila de París, el rumor luctuós de les persones que ens congregàvem després de l'assassinat de Francisco Tomás i Valiente, als voltants del Tribunal Suprem. M'havia creuat alguna carta amb ell, i planejàvem menjar junts algun dia. El menjar va quedar secament cancel·lat pel tret d'un pistoler.

Amics molt volguts vivien confinats a casa i només sortien d'ella seguits per l'ombra de dos guardaespatlles. Espanya, en els anys noranta, en els primers d'aquest segle, era un país en el qual es podia morir prenent un cafè, passejant pel carrer, posant en marxa el cotxe, comprant el periòdic. Els familiars de les víctimes sol·licitaven audiència i alè a monsenyor Setién, bisbe de Sant Sebastià, i ell els tractava amb fredor despectiva i els deia pastoralment que enlloc de l'Evangeli estava escrit que el pastor hagués d'estimar per igual a totes les seves ovelles. Aquell pastor, i a bastants dels seus subordinats, estimaven més a unes ovelles que a unes altres, però sobretot estimaven i beneïen als llops.

Però torno a recordar-me d'aquesta nit a Madrid, el taxi a les fosques, l'esclat del plor, les voreres nocturnes i els aparadors i els bars del carrer Sant Bernardo, amb les seves llums tan crues, arribant a la glorieta de Ruiz Jiménez, la veu del locutor en la ràdio, repetint el nom d'Ernest Lluch. Era la gota que satisfeia el got, el got bolcat de la sang, de la desraó, del fanatisme fred, de la pura maldat, la maldat imbècil que es recrea en si mateixa i enfervoreix a la seva bavosa clientela, la maldat encebada en l'home més pacífic del món, el millor intencionat, el polític íntegre que s'havia afanyat amb els cinc sentits per a millorar la sanitat pública, el ciutadà aficionat a la música i a la literatura, tan optimista o tan innocent i tan valerós que havia cregut en la possibilitat de propiciar un mínim de bona voluntat o de sentit comú en la consciència no ja dels botxins, però sí almenys dels seus valedors i beneficiaris polítics, els que sacsejaven l'arbre i els que recollien les nous, segons la metàfora macabra d'un altre personatge de llavors el nom del qual, per fortuna, ja no s'escolta mai.

Jo havia parlat amb Lluch una sola vegada, en un trajecte prolongat amb autobús, camí d'un acte oficial. Amb les seves ulleres grans, el seu serrell, el seu accent català, era d'aquestes persones que vistes de prop semblen una mica abstretes i atrabiliàries, però que combinen la visible distracció amb una infal·lible agudesa. Com més semblen no assabentar-se de res, més atentes i observadores romanen. Descobrim que teníem en comú, a part de l'amor per la literatura, l'amistat amb Pere Gimferrer, i això tan sols podia haver-nos donat per a diverses hores de conversa. Una singularitat de Lluch era que qui no el conegués no podia saber que es dedicava a la política.

Ja no el vaig veure mai més. Els anys del terrorisme van ser també els de l'esperança d'una fraternitat que posés per sobre de les divergències partidistes la vindicació dels valors democràtics més elementals, el dret a la vida i a la llibertat per sobre de tot, l'imperi estricte i serè de la llei. Va ser aquesta fraternitat la que va esclatar com un bell miratge en les majors manifestacions unitàries que s'han vist a Espanya, les que van desbordar les places de tot el país en els dies següents a l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Semblava una d'aquestes insurreccions populars que fonguin un temps nou en un país, una vigorosa creu i ratlla, la de Portugal en 1974, la d'Itàlia en 1946, en els dies del referèndum sobre la República. Jo veia a la gent inundant els carrers i cridant contra el terrorisme i pensava que aquesta era l'efervescència racional i emocional que no havíem conegut en els dies confusos de la Transició: el somni d'una pàtria comuna que no era una altra que el sistema democràtic, i d'una data indubtable per a la festa nacional.

El sectarisme polític i les deslleialtats d'uns i d'uns altres van desbaratar molt aviat aquella esperança. La participació d'Espanya en la guerra de l'Iraq, alhora vergonyosa i ridícula, va crear una fractura que es va tornar irreparable un any més tard, amb les mentides escandaloses del Govern sobre l'autoria dels atemptats islamistes de l'11 de març. Ni tan sols la derrota policial i jurídica dels terroristes ni la seva expressa rendició van servir per a apaivagar l'enverino polític, per a alimentar l'orgull compartit d'una victòria de nostra molt imperfecta però resistent democràcia. Com més s'allunya el fantasma d'ETA, més s'obstinen a agitar-lo la dreta i l'extrema dreta espanyoles. Hi ha demagogs i demagogues que asseguren que els terroristes van sortir victoriosos. Hi ha col·legis en la Comunitat de Madrid on s'ensenya ara que la banda terrorista continua existint, perquè els seus hereus polítics “han canviat les bombes pels vestits”.

Cal ensenyar la història a les escoles, i cal honrar la memòria de les víctimes, igual que el treball dels qui es van jugar la vida per a combatre el terrorisme amb les armes de la llei. Però una antiga vergonya espanyola és que sempre hi ha unes víctimes més respectables i més dignes de record que unes altres, unes visibles i altres invisibles, commemorades o esborrades, segons una tendència al manifassejo polític que té molt de profanació dels morts i d'ofensa afegida als vius que van sofrir la seva pèrdua. A València, un nou gran hospital anava a portar el nom d'Ernest Lluch, la qual cosa hauria estat un gest doble de justícia, per la tragèdia de la seva mort i pels esforços que va dedicar en la seva vida a la causa de la sanitat pública. Però, mesquinament, la Generalitat valenciana va retirar el nom de Lluch al complex i el va relegar a un dels edificis. Mentrestant, l'alcaldessa, del mateix partit, va al·legar que, al cap i a la fi, un nom no té gens d'importància. Fa uns mesos, l'Ajuntament de Madrid li va llevar a un carrer el nom d'una mestra republicana represaliada per a retornar-l'hi al seu titular originari, el general Millán Astray. Potser l'Ajuntament de València havia de posar-li al nou hospital el nom del general Planas de Tovar, que va entrar a la ciutat al comandament de les tropes victorioses de Franco.