Juan-José López Burniol, escriu un article molt interessant a la vanguardia d'avui sobre la memòria històrica. No es tracta de compartir tot el que en ell afirma, però, crec que té molta raó en gran part del que diu, i seria bo que aquells als que els hi correspon, llegissin aquest article i li fessin cas.

"Fa un quart de segle, vaig escriure i publicar aquesta columna: “Gairebé ningú recorda ja el seu nom: Ramón García Sanz. Tenia 27 anys quan va ser executat, a Hoyo de Manzanares, passades les nou del matí del 27 de setembre del 1975. No parlà abans de morir. En la seva curta vida poques coses bones li havien passat. La seva mare, prostituta al barri xino de Barcelona i després a Saragossa, l’abandonà. Sense pare conegut. Passà la infància a l’hospici, on es va guanyar el malnom de Pito, pel xiulet (la seva joguina) que sempre portava penjat al coll. El seu únic germà estava paralític a causa de la poliomielitis. Sempre sol. Fins que, al gener d’aquell any, conegué José Luis Sánchez Bravo, militant del FRAP, que es convertí en el seu amic. I va anar de bracet del seu amic fins que, el migdia del dissabte 16 d’agost, disparà contra el tinent de la Guàrdia Civil Antonio Pose Rodríguez, i el va assassinar. Després, l’aprehensió, el judici i la condemna a mort. Un advocat que el va tractar llavors va escriure: ‘És de tipologia patològica, no té ideologia ni és capaç de pensar; com un robot, fa el que li manen’. No li va servir de res. El van afusellar. Dos mesos després morí el general Franco i al cap de poc s’inicià la transició cap a la demo­cràcia”.

Podria escriure-ho avui. Em ratifico en tot. Però, cinquanta anys després dels fets, la meva memòria també recorda els servidors públics assassinats aquell mateix any, per exemple, a Arantzazu. A les 13.45 hores del diumenge 5 d’octubre del 1975, ETA va assassinar els guàrdies civils Esteban Maldonado Llorente, Jesús Pascual Martín i Juan Moreno Chamorro. El matí d’aquell dia, aquests tres guàrdies, a les ordres del caporal José Gómez Castillo i amb Juan García Lorente com a conductor, foren enviats d’Arrasate a Arantzazu per retirar una ikurriña unida a un paquet­, que resultà que contenia sorra. La van retirar i iniciaren el retorn a Arrasate. A un quilòmetre, ETA havia amagat una bomba que, accionada a distància, arribà de ple al seu vehicle (un Land Rover), que fou desplaçat a uns vint metres.

Quan se sacralitza una sola versió del passat, sigui quina sigui, s’atia l’odi i l’exclusió de l’altre

Els tres guàrdies moriren a l’acte. Els cossos van quedar destrossats, dos estesos a la carretera i el tercer, en una cuneta. El caporal i el conductor van resultar ferits greument. El 10 d’octubre, ETA reivindicà l’atemptat a París. Maldonado tenia 20 anys, estava solter i era natural de San Pedro de Mérida (Badajoz). Pascual tenia 25 anys, estava solter, era natural de Villaverde de Íscar (Segòvia) i aquell dia no estava de servei, però ho va canviar per fer un favor a un company. Moreno tenia 26 anys, estava casat, era pare de tres fills i havia nascut a Villamesías (Cáceres).

Aquests quatre morts s’integren en una sola memòria històrica, que exigeix una visió complexa i honesta del passat, que afavoreixi actituds ciutadanes tolerants i democràtiques. Quan es prescindeix d’una visió integradora del passat i se sacralitza una sola versió, sigui quina sigui, s’atia l’odi i l’exclusió de l’altre, promovent successives revenges en una cadena sense fi.

Azaña advertí d’aquest “morbo històric” i exhortà a buscar “l’assentiment comú”, evitant la idealització del règim republicà “simplement perquè els seus enemics eren pitjors”. I, des de l’exili, incità “a fundar alguna cosa nova, cremant no només les bambolines i els bastidors, sinó la lletra i la solfa de les representacions caducades”. I així es va fer a la transició. La santa tran­sició.

Però, com escriu amb una lucidesa implacable Juan Francisco Fuentes, “es va donar la circumstància que mentre l’esquerra exiliada (l’exili republicà) portava a l’apogeu l’esperit nacionalista de la tradició liberal espanyola, l’antifranquisme de l’interior, com a reacció davant l’ultrana­cionalisme del règim i per influència dels seus companys de viatge a Catalunya i al País Basc, sotmetia la idea d’Espanya –el terme es posà en qüestió– a un procés desnacionalitzador, els efectes a llarg termini del qual estan avui a la vista”.

Hem de recuperar i preservar el llegat de la transició. Ens hi juguem la concòrdia i la pau.