QUAN L'EMPATIA ES QUEDA EN TERRA

Els integrants de la Global Sumud Flotilla ja han tornat a casa. Han tornat a les seves rutines, als seus carrers, als seus horitzons. Però alguna cosa em diu que no han tornat igual. Perquè quan un s’embarca en un viatge que no és turístic, sinó simbòlic, polític i profundament humà, alguna cosa es remou per dins. I, tanmateix, aquí, a terra ferma, molts no han volgut —o no han sabut— entendre-ho.

He llegit burles. Moltes. Que si era un creuer disfressat d’activisme, que si es banyaven a les cales gregues mentre Gaza cremava, que si semblava una assemblea flotant d’universitaris amb ínfules. L'existència de cert postureig és consubstancial a l'activisme, no ho negaré. Però és curiós com resulta de fàcil mofar-se d'una acció directa, més que de l'anomenat activisme virtual o de sofà, basat en el “like” i el “share”. L'activisme pretén activar moviments socials en favor de determinades causes i de vegades aconsegueix que cristal·litzin en canvis i d'altres no, però en aquesta ocasió han aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones que fins ara no s'havien manifestat, i això hagi estat útil o no, és un fet innegable.

I em pregunto: en quin moment vam deixar de mirar amb tendresa els gestos de qui, tot i les imperfeccions, intenta alçar la veu pels altres? Quan se’ns ha tornat incòmode el compromís?

Potser el problema no és la Flotilla. Potser el problema som nosaltres. La nostra mirada cínica, la nostra ironia esmolada, la nostra incapacitat per creure que algú pugui fer alguna cosa per pur desig de justícia. Hem perdut empatia. I, més trist encara, hem perdut la innocència. Aquella que ens feia plorar davant una injustícia, aquella que ens impulsava a actuar sense calcular el rèdit polític ni el nombre de likes. No sé si tots els que van participar en la Flotilla ho van fer per les raons més pures. No m’importa. El que sí sé és que van posar el cos, es van exposar, van navegar amb una causa que molts prefereixen ignorar. I això, en aquests temps d’indiferència, ja és un acte valent. 

Tant de bo recuperem la capacitat de mirar-ho tot amb menys judici i més cor. Perquè si no som capaços d’entendre el sentit d’aquest viatge, com entendrem el dolor de qui no té ni mar, ni vaixell, ni veu?