L'any 1925, l'escriptor i editor Max Brod publicava El procés, de Franz Kafka, que l'autor txec havia escrit una dècada enrere. El manuscrit, inconclús, publicat contra la voluntat de Kafka un any després de la seva mort, conté algunes de les característiques essencials del que es convertiria en un dels gèneres literaris i cinematogràfics més populars en l'últim segle: la distopia. Per a llavors, havia tingut lloc la Revolució Russa i en 1920 Yevgueni Zamiatin havia publicat Nosaltres. Desencantat amb la deriva autoritària dels bolxevics, l'escriptor rus va projectar l'experiència soviètica en el relat d'una societat futura de treballadors alienats sota l'autoritat de l'Estat Únic en el qual, anys més tard, s'inspiraria George Orwell. A principis dels anys trenta, Aldous Huxley imaginava un món feliç controlat pel plaer i la biotecnologia i, en 1940, Karin Boye tornava sobre la idea d'un Estat Mundial capaç de conèixer els pensaments dels seus ciutadans a través de l'ús de la kallocaína.
Des d'una perspectiva antropològica, les distopies són una versió secularitzada de l'infern de les tradicions religioses abrahàmiques. Són també un avís sobre les conseqüències de la hubris humana en la seva manipulació de la naturalesa a través de la tecnologia i ens orienten sobre els temors més profunds de cada generació. En un moment en el qual molts veuen reflexos de l'època actual en les dècades en les quals van emergir els totalitarismes, val la pena tornar sobre els imaginaris distòpics que van néixer fa aproximadament un segle a la calor d'aquestes primeres experiències totalitàries per a reflexionar sobre quins desassossecs romanen i quins han evolucionat.

A través de l'experiència de Josef K., entre angoixant i absurda per la seva arbitrarietat, Kafka exposa una de les preocupacions centrals del segle XX: l'anul·lació de l'individu enfront d'una maquinària estatal i burocràtica anònima i implacable. L'Estat Únic que imagina Zamiatin en Nosaltres, presidit pel Benfactor, sotmet als “homes-número” a una vigilància permanent i elimina qualsevol escletxa de vida privada. La fantasia i la creativitat es consideren una amenaça, i els cervells dels qui les manifesten són operats per a extirpar-les. Si Kafka narra la impotència de l'individu davant l'aparell jurídic i burocràtic, Zamiatin porta aquesta anul·lació més lluny, fins al pla físic i psicològic, a través d'un control mèdic-científic del cos.

A principis de la dècada de 1930, països com els Estats Units, Suècia i Alemanya havien integrat l'eugenèsia en les seves polítiques públiques d'esterilització de poblacions considerades inferiors. En aquest context, Huxley imagina un ordre social en el qual es creen individus a mesura, perfectament adaptats al seu lloc en la jerarquia social, a través de la selecció genètica i la reproducció artificial. Per a assegurar la felicitat continuada dels individus, l'Estat proporciona el fàrmac soma que reprimeix les emocions negatives i els impulsos dissidents (és temptador establir un paral·lelisme amb el Prozac i altres antidepressius desenvolupats posteriorment en la vida real). L'afany de control sobre les ments dels ciutadans és també el leitmotiv de la novel·la de la sueca Boye. El seu protagonista, Leo Kall, ha dissenyat un sèrum de la veritat amb el qual promet als alts representants de l'Estat Mundial la detecció de qualsevol acte o intenció potencialment rebel. No obstant això, l'afany de control es torna ambigu, perquè la droga exposa també els dubtes i emocions més íntimes del propi científic.

Si la imatge d'un Estat mundial totalitari ens resulta més aliena avui que en els anys vint i trenta, roman el nostre temor a ser anul·lats i absorbits per ens d'hipervigilància sobre els quals manquem de control. Ens identifiquem, així mateix, amb el temor a la manipulació científica i biopolítica —la possibilitat de llegir les nostres ments està més a prop que mai—. Alguns escenaris distòpics recents, traçats entorn de la post apocalipsi nuclear i climàtica, exhibeixen un estat tecnològic i científic més avançat en un context d'anarquia global i col·lapse ecològic.

A més de les diferències tecnològiques, tal vegada la diferència més gran entre aquelles primeres obres distòpiques i els nostres temors actuals resideix en la fe que llavors es dipositava en les capacitats il·limitades de l'Estat secular i en l'ambició de construir una societat ordenada segons principis ideològics clars. Avui, aquesta fe s'ha dissolt en gran manera: no hi ha indicis d'una imaginació política capaç de concebre un ordre col·lectiu potencialment universal. Les distopies contemporànies no evoquen un Leviatan omnipotent. El malson no és un Estat mundial absolut, sinó un retorn a formes de dominació premodernes: una sort de feudalisme global en el qual cada individu està subjecte a múltiples senyors dispersos, sovint invisibles, que governen fragments de la seva vida i en el qual, igual que sota l'Antic Règim, la Tradició i les religions operen com a fonts d'autoritat. La distopia reaccionària, amb diferents dosis de tecno poder i teocràcia, constitueix avui el metarelat més torbador. No pel seu caràcter exagerat, sinó per la seva semblança amb aspectes de la nostra realitat. - Olivia Muñoz-Rojas a el país