DE LA POSTVERITAT A LA POSTMENTIDA

"Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat". Aquesta frase, atribuïda a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich entre el 1933 i el 1945, potser ja ha quedat antiquada. I és que és possible que avui ja no calgui repetir una mentida fins a la sacietat perquè arreli. La pregunta és: per què? Potser la veritat ha perdut prestigi? Hem quedat anestesiats davant la mentida en haver-se convertit en una cosa recurrent?

Vivim en una era on la veritat ja no és el centre del debat públic. Si la postveritat ja suposava que les emocions i les creences personals pesaven més que els fets, la postmentida representa un pas més enllà: la mentida no només es tolera, sinó que s’utilitza com a eina política, es repeteix sistemàticament i es normalitza.

Per què funciona la postmentida? Saturació informativa: en un entorn on tot sembla discutible, la mentida es camufla entre veritats parcials, amb uns algoritmes que premien la polarització, mentre les xarxes socials amplifiquen el contingut emocional i extrem. La mentida apel·la a la por, la indignació i el ressentiment, sentiments que mobilitzen més que la raó.

Com combatre la postmentida? Amb una educació crítica - Cal incorporar l’alfabetització mediàtica als currículums escolars. Saber contrastar fonts, identificar fal·làcies i entendre els mecanismes de manipulació és essencial. Cal un periodisme rigorós i accessible, els mitjans han de recuperar la confiança del públic amb informació veraç, però també adaptada als nous formats: visual, emocional i compartible. Les xarxes socials han de moderar continguts falsos, penalitzar la desinformació i ser transparents en els seus criteris. Cal un activisme digital ètic, és possible fer activisme des de la veritat, amb creativitat i empatia. La clau és construir comunitats que valorin el coneixement. Cada usuari té el deure de verificar abans de compartir. La viralitat irresponsable és el combustible de la postmentida.

En temps de cinisme, defensar la veritat és resistir. La mentida pot ser sorollosa, però la veritat té profunditat. En un món on la postmentida s’instal·la com a norma, defensar la veritat no és només una qüestió ètica: és una forma de resistència democràtica. I cal posar-s'hi ja, car mentre restem inactius, elements com Vox o Vito Quiles es freguen les mans.

Especial atenció ens haurien de merèixer els nous agitadors com Vito Quiles. Quiles es un dels rostres emergents d’aquesta nova agitació digital, vinculat al moviment “Se Acabó la Fiesta”. Quiles ha guanyat notorietat per les seves intervencions provocadores en actes públics i xarxes socials, on acusa les universitats de ser “nius de rates marxistes” i denuncia una suposada censura institucional.

El seu discurs es basa en tres eixos:

• Deslegitimació de les institucions: mitjans, universitats i partits tradicionals són presentats com enemics del poble.
• Victimització estratègica: es construeix una narrativa de persecució per reforçar la idea que el sistema vol silenciar “els que diuen la veritat”.
• Repetició de missatges simplificats: encara que siguin falsos o manipulats, es repeteixen fins que calen en l’audiència. 

No s'han de menystenir els agitadors com Quiles, es va fer amb Ayuso o VOX i ja veiem els resultats, se'ls ha de combatre com diria Trillo, per terra mar i aire, encara que el vent no ens bufi a favor.