L’ésser humà sempre pot caure una mica més baix. La història que arriba ara des d’Itàlia ens obliga a reconèixer-ho. Durant el setge serbi a Sarajevo, mentre una ciutat sencera corria entre les bales per sobreviure, hi havia milionaris russos, nord-americans i europeus –també d’espanyols– pagant per matar civils. Sarajevo va anticipar una tendència macabra: el ‘turisme de guerra’, que mata per diversió
La Fiscalia de Milà investiga ara en aquestes ombres. No hi ha gaires certeses, però sí els fragments: testimonis rescatats pel periodista italià Ezio Gavazzeni. I tarifes que circulen com un rumor indecent: vuitanta mil, cent mil euros per un cap de setmana de franctirador, més si la peça de caça era un nen.
No fan falta proves incontestables per sentir el vertigen moral. N’hi ha prou que sigui possible. I ho és. Així neix l’horror. Si Arendt va parlar de la banalitat del mal, això apunta a una versió de luxe. Ja no apareix el buròcrata gris que mata obeint, sinó el turista que assassina per diversió. La mort convertida en experiència exclusiva; la víctima, en mercaderia; la guerra, en un caprici per a rics avorrits en un món on tot es compra, també la vida d’un altre. Som davant una variant macabra i criminal del turisme de guerra que vam veure a Gaza, on visitants estrangers es reunien en miradors per contemplar les explosions com si assistissin a un espectacle. Vuit-cents dòlars per tour .
Mentre els rics anaven de cacera, Europa mirava Sarajevo com qui veu com crema la casa del veí confiant que el foc no travessi el carrer. A dues hores de vol des de Roma o Viena, i així i tot la ciutat s’enfonsava en el silenci, en fracassar Europa en liderar el conflicte. Més d’onze mil morts, mil sis-cents nens, i debats polítics buits sobre l’“estabilitat regional” que semblaven excuses per no intervenir-hi. L’inquietant és que Sarajevo no va anticipar una excepció sinó una tendència. En una entrevista dijous a La Vanguardia , Gavazzeni va assegurar que a Ucraïna també hi ha caceres humanes.
Avui la violència entra en directe. Els drons maten a distància, els bombardejos circulen com a clips virals, els cadàvers s’empaqueten en vídeos que es colen entre anuncis. La guerra ja no passa lluny: és a la pantalla en què veiem sèries i esports. I la línia entre mirar i participar-hi es torna incòmodament prima. L’obscenitat no resideix només que algú pagués per disparar un civil indefens. Insuportable és la multitud que va observar llavors –i observa ara– sense aturar-se gaire ni escandalitzar-se prou.
Sarajevo va inaugurar aquest temps en què el dolor aliè es converteix en escenografia, i l’atrocitat, en rutina. Potser aquesta és la lliçó més amarga: no cal un rifle ni un turó per formar part de l’espectacle. N’hi ha prou amb mirar i després fer lliscar el dit cap al següent vídeo. Susana Quadrado
Últimament ha corregut la remor que aquest tipus de turisme es donava també a Ucraïna, encara que no s'han documentat “safaris de franctiradors” com els que van passar a Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. El que sí que existeix a Ucraïna és el fenomen anomenat “turisme de guerra”, però es refereix a visitants estrangers que viatgen per observar el conflicte, visitar zones afectades o fins i tot participar en entrenaments militars simbòlics, no a pagar per disparar contra civils.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada