PERDÒNA-LA, SENYOR...!

 José Bergamín a Fernando Savater: “Desengáñate, lo que este país necesita es una guerra civil, pero que esta vez ganen los buenos”. Juan-José López Burniol en la vanguardia.

La senyora Belarra ha dit, dirigint-se al president Sánchez, que “el nostre país només té dues opcions: o rebentem la dreta o la dreta rebentarà la gent”. Una frase que s’insereix en la més pura i perfilada tradició guerracivilista. El primer que m’ha vingut al cap, en sentir-la, ha estat el que l’escriptor José Bergamín digué a Fernando Savater: “Desenganya’t, el que aquest país necessita és una guerra civil, però que aquesta vegada guanyin els bons”. Aquest desig, tot i que és extremós, no és recent. Ve de lluny. El professor Juan Francisco Fuentes ha recordat que, des del començament del segle XIX, hi va haver “qui pensava en la guerra civil no com una tragèdia a l’aguait, sinó com un remei expeditiu davant els problemes”. I aquest “seria el sentit de la frase que va pronun­ciar el 1821 el diputat aragonès Juan Romero Alpuente en una acalorada sessió a La Fontana de Oro, el club liberal que donaria títol a una novel·la de Galdós mig segle després: ‘La guerra civil és un do del cel’”. El Censor, portaveu dels moderats, va condemnar “tan atroç expressió”, mentre que El Zurriago, el seu rival, la va lloar.

Segons Antonio Alcalá Galiano –citat per Fuentes–, aquesta idea va estar present durant dècades en l’imaginari nacional. Tant, que Miguel de Unamuno va escriure, cinc anys abans de morir, el mateix que, d’una manera o altra, havia reiterat al llarg de tota la vida: que no era “gaire llunyà d’allò que deia el vell Romero Alpuente, que la guerra civil és un do del cel”. Tot i això­, en els seus dos darrers anys, Don Miguel es va esforçar a advertir dels riscos de la bogeria caïnita que, segons ell, s’havia apoderat dels espanyols. El dia de Reis del 1935 va demanar perdó als nens d’Espanya, en nom de la seva generació, pels “nostres maleïts jocs de guerra civil”. I a la primavera del 1936, en plena onada de violència política, Unamuno abominà d’“aquesta salvatge guerra incivil en què per demència col·lectiva estem obsedits”. El que el va portar a preguntar-se “si estarem conta­giats de la imbecil·litat col·lectiva que avui afecta el nostre pobre poble”. Ja era tard, la sort, o millor dit, la desgràcia, ja estava tirada­.

Aquella primavera del 1936, la polarització havia erigit un mur. Un mur aixecat entre tots. Repeteixo: entre tots. Perquè –seguint Fernando del Rey i Manuel Álvarez Tardío, autors de Fuego cruzado. La pri­mavera de 1936 – “a propòsit de violència, el govern de l’esquerra republicana es va aferrar a un diagnòstic de la situació que no era gaire diferent del que manejaven la premsa socialista i comunista, és a dir: només els ‘feixistes’ i, més concretament, els ‘falangistes’, eren una amenaça per a la democràcia. (…) No obstant, els governs negaren o disculparen públicament la responsabilitat dels seus socis de l’esquerra obrera en el desencadenament de la violència, tot i saber que era un fet cert. En suma, “les dades de la violència política mostren que durant la primavera del 1936 hi havia importants grups polítics i sindicals que no estaven disposats a conviure sota un sistema de democràcia representativa i constitucional”.

Després va venir la Guerra Civil, la llarga dictadura i l’inacabable exili. Amb el benentès que correspon als exiliats l’honor d’haver estat els primers a parlar de reconciliació i d’afrontar el futur partint de zero. Aquestes idees fructificaren en la transició, que va cristal·litzar en la Constitució del 1978 i la monarquia parlamentària actual. Però una recuperació esbiaixada de la memòria històrica, que arrenca d’una idea­lització de la Segona República i desemboca en un intent de revenja en tota regla, debilita la fortalesa del sistema, que ja es troba en una franca deriva autocràtica i plurinacional que comporta el desmembrament de l’Estat.

Les paraules apassionades de la fogosa navarresa, que ha apostat –és clar!– per “una majoria democràtica i plurinacional”, encaixen a la perfecció en la vella retòrica d’enfrontament caïnita. Davant d’aquest disbarat, només hi ha una resposta: perdona-la, Senyor, perquè no sap el que diu.

Oblida el Sr. López-Burniol, reconèixer que Belarra no és l'única guerracivilista, la senyora Isabel també està en la seva mateixa línia de desori caïnita.