'EL QUE NO VE'

 Montxo Rejano explica al documental ‘El que no ve’ la seva experiència vivint al carrer: “Quan ets indigent la gent esquiva la teva mirada, no ets ningú”. Tinc 68 anys. Vaig néixer a Sant Sebastià i visc a Pamplona. Em vaig casar dues vegades. No tinc fills. L’escola és el menor ensenyament que he tingut en la vida. Les institucions exerceixen una caritat hipòcrita, no tenen voluntat política per erradicar la desigualtat. Crec en la gent bona i en mi. (Foto: José Luis Roig) -

'El que no ve' és un projecte transmèdia que inclou un curtmetratge, dirigit per Natxo Leuza, un llibre del mateix títol escrit per Rejano i editat per La Imprenta, i una exposició de pintura de Fermín Urdánoz. Llibre i pel·lícula relaten en primera persona la pèrdua de la feina i la caiguda a l’abisme de Rejano. El documental El que no ve , guionitzat per Leuza i per Rejano, que també el protagonitza, ha estat preselec­cionat per als premis Goya 2026 en la categoria de millor curtmetratge documental després de participar en més de 25 festivals internacionals i obtenir nou premis. És la història personal de Rejano, que va viure en la seva pròpia pell un infern que no hauria d’existir, però que avui abunda als nostres carrers: la indigència. “El 2009 vaig ser arrossegat pel sistema fins a la marginació, un submon amb què convivim impassibles”. Ima Sanchís l'ha entrevistat a la contra de la vanguardia.

Com se sent algú vivint al carrer?

Quan estàs sol en un banc d’una plaça veient el tragí de la gent que passa, de vegades penses que un dia vas formar part d’aquella normalitat.

El sentiment més pertorbador?

La por, per la teva vulnerabilitat, per la teva solitud. La impotència t’engarrota fins al moll de l’os. La incomunicació social i la falta de pertinença generen por. Ja no creus en res ni en ningú, ni tan sols en tu mateix.

Això destrueix.

No podia controlar la ment, així que m’embotia d’ansiolítics i alcohol. M’havia aprimat 31 quilos. No volia existir, cada dia pensava a suïcidar-me, però al final... no tenia ous. M’havia convertit en una desferra humana.

Com hi va arribar?

Treballava en una siderúrgia, vaig quedar cec d’un ull. Em van fer un acomiadament improcedent i em van donar una petita indemnització. Tenia 52 anys i no vaig trobar feina.

Va ser un nen feliç?

Sí, vaig créixer en una família humil, llegint còmics. El meu heroi era Corto Maltés, perquè era lliure i defensava els febles. Em va encomanar la seva passió per viatjar i a 23 anys me’n vaig anar a Llatinoamèrica. Hi vaig viure 22 anys dedicat al turisme, vaig obrir una posada al Brasil.

Per què va tornar?

La meva dona va insistir a anar a Suïssa, on tenia família que ens ajudaria a establir-nos-hi. No ho van fer, no vaig trobar feina, la meva dona m’havia utilitzat per arribar allà, em va deixar. Vaig començar a prendre ansiolítics i a beure.

I va tornar a Navarra?

Sí, i d’allà em van ficar en un bus cap a Pamplona, on vaig treballar en un taller de Càritas: 7 hores al dia per 32 € a la setmana. Així em vaig convertir en indigent amb el cap trencat.

Un món nou per a vostè?

No sortia de l’alberg i quan anava a la plaça em trobava amb companys de bric de vi i els preguntava: “Escolta, d’això com se surt?”. “D’això no se surt”, deien. Estava acollonit, capcot, només veia cames. La vida era allà, però jo no hi pertanyia. La gent anava i venia, però jo no tenia on anar.

Demanava almoina?

No, tenia línies vermelles per la meva educació. He passat molta gana, però no he robat, altres indigents que sí que ho feien em duien llet i menjar. En ells vaig trobar recer.

I la seva família?

Sentint-me una desferra humana vaig preferir no apropar-m’hi. Ara els he recuperat.

Sentia el rebuig de la societat?

Les persones esquiven la teva mirada, d’altres passen rígids i mirant endavant, com en una desfilada militar: m’havien vist de lluny i semblava que els hagués fet alguna cosa dolenta. No ets ningú.

Trist.

Tampoc no esperava res d’ells, érem en dos mons diferents, en el mateix espai físic però separats per un abisme.

Com va sortir-ne?

Van obrir un menjador solidari al nucli antic de Pamplona. Feia mesos que no menjava en plat. En un costat hi havia 60 homes sopant. Rere uns separadors sopaven dones i famí­lies amb nens petits.

El van tractar bé?

Gairebé totes eren voluntàries i em van tractar molt amablement. Sentia vergonya, estava molt prim i una mica begut. Vaig preguntar què calia per poder menjar. “Gana”, em van contestar. Una senyora em va servir un plat fumejant de porros amb patates mirant-me als ulls i dient-me pel meu nom.

Va topar amb la humanitat.

No m’ho podia creure! M’estava servint el sopar una d’aquelles persones que perta­nyien a l’altre costat del meu món aïllat.

Li va canviar la mirada?

Em van fer una fitxa perquè tornés a dinar i sopar cada dia. Vaig sortir sorprès, caminava pels estrets carrers del nucli antic, plovia, em vaig aturar sota un balcó, i vaig plorar.

Hi ha gent bona.

Aquell sopar no només va apaivagar la meva gana, va reconstruir la meva autoestima. Vaig trobar pertinença, empatia, solidaritat i calor humana. Aquella organització, Gizakia Herritar, iniciativa popular, tenia un local amb premsa, llibres, jocs, calor i companyia. Interactues amb persones voluntàries d’igual a igual. No és caritat, és solidaritat, respecte mutu, i això em va reconstruir.

El carrer deu ser molt dur.

Altres indigents em van ajudar. Rere aquella façana dura i incomunicativa, habiten éssers humans sensibles, fràgils i desolats. A la indigència no s’hi va, s’hi cau, empès per un sistema voraç.

S’ha recuperat del tot?

Sí, he recuperat la ment, l’esperit i la gosadia. Però d’això no se surt sol. Hi ha milers de persones al carrer, i ningú no les veu: són com petits insectes atrapats en una teranyina, lluitant per viure, esperant no ser devorats.