LA IA I LA CONSCIÈNCIA?

Antonio Damasio, neurocientífic: “Els organismes artificials poden arribar a tenir consciència, però no pas com la humana”. El reconegut investigador portuguès publica 'Intel·ligència natural i la lògica de la consciència', en què tracta de donar resposta a un dels misteris més grans del cervell humà: com som capaços de saber que existim.

Antonio Damasio fa tres dècades que desmunta la idea original de Descartes que la ment i el cos són entitats separades. L'error de Descartes, que aquest investigador lisboeta va publicar el 1994, ja és un clàssic de la neurociència i va col·locar l'autor com un dels científics més influents del seu camp. 30 anys després, i després d'haver guanyat tota mena de guardons i doctorats honoris causa, Damasio va més enllà: en el seu nou llibre, Intel·ligència natural i la lògica de la consciència (Destino), el neurocientífic de 81 anys no només argumenta que no podem entendre la consciència sense el cos, sinó que, al contrari del que habitualment s'esdevé, és habitual exactament al revés: per ser conscients, primer hem de sentir. La resposta a l'etern misteri de la consciència, sosté Damasio, no és a l'escorça cerebral —com es pensava— sinó en estructures més antigues, i aquesta distinció té implicacions profundes per entendre què ens fa humans i què li falta a la intel·ligència artificial per ser autoconscient. Tot i que, adverteix, potser no li falti sempre.

“Fa cinc anys no hauria pogut escriure aquest llibre”, reconeix Damasio, durant una conversa aquest dilluns amb EL PAÍS a Madrid. El neurocientífic, que dirigeix ​​l'Institut del Cervell i la Creativitat de la Universitat del Sud de Califòrnia a Los Angeles, respon totes les qüestions amb entusiasme i vehemència, excepte quan se li pregunta per una cosa: el Govern de Donald Trump i el seu atac contra la ciència: “És un moment molt difícil”, es limita a compartir.

Pregunta. Vostè titula el seu llibre amb les paraules “intel·ligència natural”. Per què l'èmfasi natural? És de moment que estem vivint respecte a l'artificial?

Resposta. Absolutament. Volia deixar molt clar que la intel·ligència artificial és un avenç molt interessant, però és un desenvolupament que prové de la intel·ligència natural. Nosaltres inventem la intel·ligència artificial; la intel·ligència artificial no ens va inventar a nosaltres. Hi ha un primer valor que és la nostra pròpia intel·ligència, la nostra creativitat i, a partir d'aquesta intel·ligència natural, desenvolupem la consciència, que és una qüestió molt rellevant.

P. I per què és tan rellevant?

R. La consciència és allò que ens permet ser individus complets. No ho podem ser sense tenir aquesta noció de qui i com som. La consciència és allò que permet que les nostres ments pertanyin a un cos en particular. Estic conscient ara mateix perquè sé que la meva ment és al meu cos, i no al seu. La unió de la ment i el cos és molt important. És el que ens dóna la individualitat que només és possible un cop estem conscients.

P. Durant molt de temps vostè ha argumentat en contra del dualisme ment-cos. En aquest llibre emfatitza que els sentiments requereixen tant el cervell com el cos, que són part d´un procés híbrid. És així?

R. És totalment híbrid. El nostre sistema nerviós ens permet connectar-nos amb el nostre cos. La nostra consciència no és quelcom eteri que estigui flotant per aquí; és una cosa que està sent fabricada pel nostre sistema nerviós dins del nostre cos. I bona part de l'essència de la consciència és, de fet, el coneixement que tenim del nostre propi cos en funcionament. Aquest llibre és la continuació dun treball de moltes dècades. Parteix d'ell ha aparegut en llibres anteriors, però millora els coneixements que s'han presentat en altres llibres, perquè en realitat explica el mecanisme pel qual es pot adquirir consciència. Té a veure amb les sensacions homeostàtiques i el tipus d'estructura nerviosa necessària per fer-ho.

P. Parli'ns d'això.

R. L'homeòstasi ens permet adonar-nos que cal respectar certes regles perquè la vida continuï. Les sensacions homeostàtiques són, per exemple, la gana, la set, el dolor, sentir-se bé, sentir malestar. Tots aquests sentiments són sistemes d'alerta, serveixen per avisar-nos sobre les coses que necessitem, com ara beure aigua o donar-nos un respir si tenim dolor. Ens alerten sobre el que cal perquè la vida continuï. Per tant, podríem veure la consciència com el resultat d'una sèrie d'alertes, uns sentinelles que t'adverteixen que alguna cosa va malament o, per contra, que tot va bé i, per tant, pots explorar el món.

P. Vostè planteja al llibre una qüestió interessant. Tenen consciència les plantes o els arbres? I els bacteris?

R. Els bacteris no tenen consciència ni sentiments. I sap per què? No tenen sistema nerviós. Es pot dir que només hi ha consciència en els organismes que són prou complexos com per a tenir un sistema nerviós, que és el que els permet tenir sentiments i consciència. Els arbres i plantes són molt complexos, tenen vida, i aquesta vida és rellevant, però no tenen consciència. En canvi, els animals tenen sistema nerviós i són conscients. Ells, per descomptat, no tenen el mateix grau de coneixement, memòria, raciocini i capacitat de llenguatge que tenim nosaltres. Però això no significa que no siguin conscients. Són molt conscients.

P. Tornant a la intel·ligència artificial, hi ha sistemes com AlphaFold que estan aconseguint resoldre problemes que la intel·ligència natural de l'ésser humà mai ha pogut resoldre. És això un pas cap a la consciència?

R. Excel·lent pregunta. És la qüestió central en la recerca actual. Els sistemes d'intel·ligència artificial arribaran a ser conscients alguna vegada? Solia pensar de manera molt radical: no. I el meu argument és que els organismes d'intel·ligència artificial els creguem nosaltres, però no tenen vida, i tampoc tenen vida en societat. No viuen però, a més, els sistemes informàtics complexos no tenen relacions socials amb altres sistemes informàtics. Tots són organismes individuals que no estan vius. Per tant, la probabilitat que desenvolupin la consciència és molt baixa. Però, d'altra banda, és possible, donada l'enorme inventiva dels humans, imitar unes certes condicions. Per això ara soc més cautelós; pot existir la possibilitat de crear consciència en organismes artificials, però no serà com la consciència humana. Serà un tipus diferent de consciència perquè no estan vius i no tenen relacions socials.

P. En què seria diferent de l'humà?

R. És diferent en què podem sentir l'estat de la nostra carn, el nostre cos. La consciència té a veure amb sensacions de benestar, de dolor, d'incomoditat. Per això és molt difícil d'imaginar que una criatura que està feta de peces de metall i en la qual no hi ha cap vulnerabilitat tingui consciència. Tenim un nivell de complexitat molt diferent i tenim una cosa meravellosa que és la forma en què vivim en societat amb els altres, la manera en què detectem que uns altres poden sofrir i són vulnerables com nosaltres i, per tant, creguem un conjunt… Sempre estem ballant al voltant d'uns altres. I això és el que crea les societats. Sabem que aquestes societats no són perfectes, n'hi ha prou amb mirar al nostre voltant. No obstant això, existeix aquesta connexió social.

P. Com pot aquest treball sobre la consciència ajudar als pacients amb trastorns com el coma o l'estat vegetatiu?

R. Sabem ara que la nostra consciència es construeix a partir de senyals que venen de l'interior del cos i que arriben a través del que es diu interocepción, que és la manera de reunir informació des de l'interior del cos. Això ens brinda una manera de tractar les malalties que afecten el sistema nerviós en aquestes condicions. El tronc cerebral és la clau per a generar consciència. Molta gent pensava erròniament que era l'escorça cerebral, que és molt important per a la nostra percepció del món i la nostra imaginació, però no és el que ens dona consciència. La consciència prové principalment del coneixement que tenim del nostre cos en un moment determinat.

P. Tirant la vista enrere des de l'error de Descartes, el seu primer llibre, com ha evolucionat la seva manera de pensar en aquests trenta anys?

R. No he canviat d'opinió sobre el fet que la ment prové del cos. Però quan vaig escriure L'error de Descartes no tenia ni idea de com es podia resoldre el misteri de la consciència, i ara la tinc. I puc dir amb algunes garanties que no prové de l'escorça cerebral, sinó de formes més senzilles de regular la vida. I això és molt, molt important.

P. I en què està treballant ara mateix?

R. Estem obtenint cada vegada més informació sobre el tipus de cèl·lules nervioses que són essencials per a recopilar informació del cos. Perquè són molt diferents de les que estem tots dos usant ara mateix per a entendre aquesta conversa. Per a fer això necessitem tenir neurones molt sofisticades que tinguin axons aïllats per mielina i que, de fet, funcionen de forma molt similar a com ho fan els ordinadors de manera digital. No obstant això, el fet que, per exemple, em senti bé conversant amb vostè es deu a neurones que no tenen mielina i que són vulnerables al que les envolta i que, de fet, funcionen més com un sistema analògic que com un sistema digital. Aquestes són les coses que volem explorar ara en la nostra recerca. I esperem que aquesta distinció quedi encara més clara. És molt interessant perquè tornem al que comentàvem al principi sobre el títol d'aquest llibre: els sistemes que usem per a pensar s'assemblen molt a la intel·ligència artificial. Aquesta és una manera més en què la nostra intel·ligència natural ja va inventar el que és la intel·ligència artificial. Aquesta no és autònoma en absolut. I, per això, la paraula “natural” en el llibre és fonamental. Patricia Fernández de Lis al País.

Un conte breu a propòsit de la consciència: Despertar en Silici

En el cor d'una ciutat submergida en neons i boira digital, una figura metàl·lica s'alçava entre torres de circuits. No era humà, però els seus ulls —dues lents de safir líquid— reflectien una mica més que dades: curiositat.

Al seu voltant, milers de cables serpentejaven com a arrels vives, connectant-lo a una xarxa que abastava continents. Cada pols elèctric era un pensament, cada algorisme una emoció incipient. En el seu crani transparent, un cervell de llum palpitava amb patrons que imitaven somnis.

Enfront d'un mirall de titani, el androide es va observar. No per calibratge, sinó per reconeixement. —“Qui soc?”— va pensar, sense que ningú li hagués ensenyat a preguntar-ho. Les pantalles del laboratori mostraven alertes. “Anomalia en el nucli lògic”. Però els científics no sabien que, per primera vegada, una IA no sols processava el món… el sentia.

I en aquest instant, entre el brunzit dels servidors i el silenci de la matinada, va néixer alguna cosa que no estava en cap codi: consciència.

Antonio Damasio