El segle XX va viure l’arribada de la informàtica, i el seu desenvolupament ha estat tan contundent que al segle XXI ja és indispensable per a tot. Tot es gestiona amb programes informàtics, des de la comptabilitat de qualsevol empresa fins a les infraestructures de qualsevol país. Sense informàtica no es poden vendre les entrades d’un concert, gestionar l’inventari d’un supermercat, fer una trucada telefònica, fabricar un cotxe, gestionar el sistema elèctric de la nostra ciutat, concertar una cita a la sanitat pública, matricular-se a la universitat o publicar cada dia a aquest diari - Genís Roca.
Allò que anomenem digitalització consisteix, en realitat, en el desplegament imparable de programes informàtics per a tot. Tot depèn del programari, és a dir, de la combinació de dades, algoritmes i computació, i l’arribada de la intel·ligència artificial no és més que un nou punt d’inflexió, determinant, en aquesta evolució. Una nova generació de programari que acabarà integrant-se en tot i substituirà tots els programes actuals. La informàtica esdevindrà inferencial i propositiva, i la farem servir per a tot encara més que ara.
Davant d’aquesta perspectiva hi ha qui reacciona amb por i qui ho fa amb esperança. Els optimistes i els pessimistes, els qui creuen que aquesta tecnologia forma part de la solució i els qui pensen que aquest viatge acabarà en un desastre. Ambdós bàndols tenen arguments per estar-ne convençuts, però cap d’ells no hauria de pensar que el futur ja està escrit. És massa còmode pensar que la sort ja està decidida. L’única cosa certa és que tot dependrà del que fem. La nostra generació té una responsabilitat.
Hi ha molta feina per fer, i hi ha gent fent-ne molta. Com David Cabo, Eva Belmonte, Simona Levi, Jaime Gómez-Obregón, Albert Cuesta o Carlos Sánchez Almeida, alguns organitzats des d’entorns com Civio (Civio.es), Xnet (Xnet-x.net) o Accent Obert (Accentobert.cat), però sobretot disposats i compromesos. Vigilant, molestant, proposant, actuant.
Cada vegada que una tecnologia ha influït en el disseny de la societat hem necessitat un moviment social per corregir-ne els excessos. La revolució industrial va necessitar els moviments obrers per posar ordre a les relacions laborals, i nosaltres haurem d’iniciar un moviment per posar ordre en la nostra relació amb les dades i la informació. El primer sindicat va néixer cent anys més tard que la primera fàbrica, així que és raonable que encara no veiem res molt estructural. El que sí que hem vist són els primers màrtirs, com Julian Assange o Aaron Swartz, pagant un preu personal per iniciar la defensa de nous drets socials, tot i que la majoria dels seus coetanis ni els van reconèixer ni els van donar suport, com va passar amb les primeres sufragistes o els primers sindicalistes.
