LA TERCERA ONADA

Al feixisme se'l combat amb arguments i amb polítiques socials que fomentin la cohesió intergeneracional - Nicolás Aznárez Carles Feixan el pais.es

A la primavera de 1967, un professor d'història de l'Institut Cubberley de Palo Alto (Califòrnia) anomenat Ron Jones va dirigir un experiment a la seva classe. Va imposar un règim d'estricta disciplina, restringint la llibertat dels alumnes i fent-ne una unitat. Per a la gran sorpresa, els joves van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida. L'experiment, que originalment només havia de durar un dia, es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar ia desconfiar els uns dels altres. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat lexperiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada (en clara al·lusió al Tercer Reich) i va donar origen a diversos artefactes audiovisuals de culte: un llibre, una obra de teatre, un musical i un còmic. El 2008, el director de cinema Dennis Gansel va fer una pel·lícula, adaptant l'episodi a l'Alemanya d'inicis del segle XXI, i ho va rebatejar com L'Onada.

La trama de la pel·lícula és coneguda. Durant la setmana de projectes, un dels professors de l'institut —un Mr. Wenger de passat punk— decideix abordar el tema que li assignen (autocràcia), no en la teoria, sinó com un experiment: intentar crear un grup autocràtic i veure com funciona. Els set dies que dura L'Ona són un curs accelerat sobre la microfísica del poder, que sintetitza l'ascens de les dictadures: la crisi de poder (diumenge), el poder mitjançant la disciplina (dilluns), la unitat (dimarts), l'acció (dimecres), la intimidació (dijous), l'agressió (divendres) i l'escenificació (dissabte). Són també una reflexió sobre el concepte de crisi, com s'afirma en un passatge del film, quan el professor pregunta: “Quines estructures socials afavoreixen el sorgiment d'una dictadura?”. I els estudiants responen: “Alt nivell de desocupació, injustícia social, inflació, decepció política, nacionalisme extrem”. Davant l'experiment, la majoria dels estudiants s'uneixen entusiasmats a l'Ona, encara que també alguns —en realitat algunes— s'adonen dels seus efectes nocius i la combaten.

Poc després de l'estrena del film, el programa Cinema i debat d'Educaixa ens va proposar de preparar una sessió orientada a alumnes de secundària, Batxillerat i cicles formatius. Després d'una presentació sobre els moviments juvenils del segle XX i el visionat de la pel·lícula, la sessió consisteix en un cinefòrum que anima que els joves treguin les seves conclusions. Els paral·lelismes amb l'auge del feixisme abans de la Segona Guerra Mundial són evidents: el que a L'Ona es precipita en una setmana, llavors es va forjar al llarg d'una dècada: crisi de poder (crac del 29), el poder mitjançant la disciplina (Vandervögel), la unitat (JugendHitler), l'acció (Olimpia), la acció (Olimpia) trencats) i l'escenificació (Núremberg). Menys evidents són els paral·lelismes amb les dues últimes dècades: crisi de poder (crac del 2008), el poder mitjançant la disciplina (austeritat), la unitat (moviments indignats), l'acció (xarxes socials), la intimidació (discursos de l'odi), l'agressió (Washington, Brasília, Torre Pacheco), i l'esquena.

Quan vam iniciar els debats a Caixaforum per tot Espanya l'abril del 2010, la crisi tot just estava començant, i temíem que allò plantejat a la pel·lícula quedés aviat obsolet. La nostra sorpresa ha estat que passés tot el contrari: l'interès que el film desperta ha anat creixent, i les similituds amb la realitat social s'han fet cada cop més patents, a mesura que se succeïen les retallades, el 15-M, el procés català, el Brexit, l'ascens de la nova extrema dreta, Trump, Bolsonaro, Bukele. El proper mes de gener arribarem a 50 sessions de L'Onada. Durant els 15 anys que portem fent-les, l'interès de professors i alumnes per la temàtica de la pel·lícula no ha parat d'augmentar, encara que les opinions expressades s'han anat modulant. Si al principi la majoria descartava que es pogués repetir una cosa semblant al nazisme, els últims anys l'opinió majoritària ha fet un tomb, i cada vegada més joves ho veuen factible, si bé es mostren crítics. Especialment després de la pandèmia, es constata la urgència d'abordar els dilemes que planteja el film, per compensar els dèficits de l'educació democràtica: l'atracció per l'autocràcia, la por a la llibertat, la banalitat del mal, l'obediència cega, la violència simbòlica, la (des)memòria històrica, i sobretot: com?

Coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Franco, quan diverses enquestes d'opinió, com la de l'institut 40dB. per a EL PAÍS i la Cadena SER, mostren una part de la joventut fascinada per la dictadura, cal analitzar el mar de fons que s'amaga després de l'onatge, que de vegades es pot confondre amb un tsunami. El recent Informe Joventut a Espanya 2024 (IJE) de l'Injuve mostra tendències preocupants quant a polarització ideològica, bretxes de gènere i actituds intolerants cap a la diferència. Però això no s'ha d'interpretar com si tota la joventut actual, ni tan sols els que afirmen ser d'extrema dreta s'hagi convertit al feixisme. El que mostren les dades de l'IJE és més aviat un malestar juvenil, visibilitzat després de la pandèmia, que enfonsa les seves arrels en una creixent desigualtat generacional, real o percebuda, que alguns grups ultres han sabut explotar en profit propi.

La suposada dretanació de la joventut es connecta amb un altre tema estrella del debat recent: la suposada guerra de generacions entre boomers i la generació Z. Els primers —entre els que em trobo— seríem uns privilegiats que marginem els segons —entre els quals es troben els meus fills—. Com han assenyalat alguns autors, és un dilema enganyós, ja que emmascara un conflicte social com si fos un conflicte generacional. Tot i això, la majoria de reaccions de la intel·lectualitat boomer han estat a la defensiva, sense reconèixer que, malgrat no ser l'única causa de desigualtat, l'edat i la generació s'han convertit avui en un factor interseccional de primer ordre, encara que es combini amb la classe, el gènere, l'origen i el territori. La crisi de l'habitatge n'és l'exemple més visible: és transversal que afecta tota una generació, encara que per descomptat l'herència marqui diferències.

Deia el recordat José Luis López Aranguren que la joventut retrata sempre, amb traços forts, la societat global, a qui no li agrada veure's així retratada. L'atracció d´un sector significatiu de la joventut per l'extrema dreta és un fenomen global. Però culpabilitzar els joves és desviar la mirada. L'oblit de l'esquerra i de l'Estat del benestar cap a les noves generacions, la renúncia de les polítiques europees a tenir-los en compte –tot per a la next generation, però sense la next generation– pot explicar que alguns joves se sentin atrets per solucions fàcils i demagògiques, convenientment manipulades pels aprenents de bruixot a través de les xarxes digitals. Però això no vol dir que siguin feixistes ni molt menys que aquesta bretxa no es pugui revertir. L'èxit recent d'un alcalde nord-americà que ha sabut guanyar-se el suport de la joventut amb propostes realistes, i l'activisme juvenil a països com el Marroc, Madagascar o el Nepal mostren que al feixisme se'l combat amb arguments i amb polítiques socials que fomentin la cohesió intergeneracional.

Els tsunamis són sempre impredictibles, però podem aprendre a surfejar les onades. Per això hem d'estar atents a les veus de les noves generacions, com les que hem escoltat a les 50 sessions de L'Onada. Tant de bo no hàgim d'arribar a les 100.