Res no comença i res no acaba amb el canvi d'any, però les dates són com agafadors que ens ajuden a introduir ordre i a parar atenció. Parem atenció. Què podem dir d'aquest any 2025 que ara deixem enrere? Què sentim en pensar-hi?     Que vivim ja en un món desconegut.

   Però què és un món desconegut?

   Un "món desconegut" pot ser un món en què, encara que seguim esmorzant cafè amb llet i els arbres segueixin sent més lents que els núvols, no sabem què està passant realment al nostre voltant. Sabem sens dubte què ha passat i podem mesurar l'envergadura disruptiva d'alguns dels esdeveniments dels darrers dotze mesos. Se m'acudeixen, entre altres, aquests sis: el genocidi de Gaza, l'alineament geopolític dels EUA amb Rússia i la Xina, el suïcidi d'Europa, la fi de la democràcia com a model i com a desig, l'amnèsia de la destrucció ecològica i la revolució cognitiva de la intel·ligència artificial. I un setè associat als anteriors, com el corol·lari i el context: el retorn del feixisme. Durant alguns anys hem insistit en les diferències entre la societat actual i el període d'entreguerres del segle passat i hem provat fórmules alternatives diferents (neofeixisme, destropopulisme, feixisme 2.0, etc.). Aquest any del 2025, ja moribund, ha estat aquell en què tots els demòcrates, d'una filiació o una altra, hem acabat acceptant que la història no només rima sinó que realment es repeteix. Hitler és mort i no ressuscitarà; Trump té els cabells de color taronja i no ha llegit un llibre a la seva vida. Però és el mateix feixisme el que ha tornat en un món diferent, ara ple d'armes nuclears, erosionat pel canvi climàtic i colonitzat per noves tecnologies molt més potents que la ràdio i la televisió. El seu xassís, però, és el mateix: menyspreu ostentós de la democràcia, reivindicació fanfarronada de la violència i assenyalament potencialment eugenèsic de les minories. Res d'això va començar l'any passat i molts fins analistes inventariant indicis i llançant alertes des de fa dues dècades, però les transformacions epocals, mitjançant degoteig i acumulació, arriben als cossos en un moment concret donat. Les grips s'incuben llargament abans de l'aparició de la febre. 2025 ha estat l'any de la febre.

Enumerem una vegada i una altra aquest inventari i busquem una explicació. Per què torna el feixisme? A conseqüència del neoliberalisme. A conseqüència de la hipocresia europea. A conseqüència de les tecnologies de la informació. A conseqüència de l'elitisme de l'esquerra. A conseqüència de les distopies programades a Silicon Valley. A conseqüència de la desigualtat social. A conseqüència de la dissolució dels enllaços col·lectius. A conseqüència de la por del col·lapse ecològic. En realitat no sabem què ha passat, què està passant, llevat que la confluència de tots aquests factors, polítics i econòmics, ha desprès una qualitat incommensurable, traslladada al pensament i a la conducta, que cap mesura concreta ja pot desactivar. No em refio en absolut dels predicadors d'esquerres que asseguren saber quina tecla cal prémer per desconnectar del feixisme les majories socials (l'habitatge! l'antiimperialisme!, lleis progressistes!). No és una tecla sinó un piano o, més ben dit, l'orgue gegantí d'una catedral; caldrà tocar moltes tecles ia moltes mans, però sense fer-nos gaires il·lusions. No només vivim ja en un món desconegut. Estem pensant i obrant dins un món desconegut. I l'esquerra oscil·la sense parar entre dues temptacions: la del zero i la de la repetició. Totes dues són inútils.

Un "món desconegut" és un món en què no sabem què està passant realment i en què, per tant, tampoc sabem què passarà. Llegeixo aquests dies un llibre magnífic de l'historiador Peter Brown, especialista en l'antiguitat tardana, en què explica amb detall un procés semblant: la manera com, en el marc del Baix Imperi, la civilització de Roma es va tornar a poc a poc un "món desconegut" en què els cristians van passar de les catacumbes al palau imperial, paideia grecoromana va ser reemplaçada pels sermons d'Ambrosio i d'Agustí mentre els bàrbars, que feia dècades que llepaven les fronteres de l'imperi, assaltaven i destruïen Roma i Cartago. Que no sapiguem què passarà vol dir -és veritat- que podria passar qualsevol cosa, bona o dolenta, excepte perquè la por al futur, fruit de les transformacions esmentades, sol precisament atreure els bàrbars, dels quals s'espera, juntament amb la violència, una salvació fulminant i una renovació auroral.

Perquè, en darrer terme, un “món desconegut” és, sobretot, un món en què ja no coneixem els altres. I en què ni tan sols ens coneixem a nosaltres mateixos. Fa uns mesos, citant Gramsci, parlava jo d'una "transformació molecular cap al canibalisme" per parlar d'aquesta miríada de processos individuals personalíssims en virtut dels quals les persones més decents renuncien a l'ètica ia la democràcia com a incompatibles amb la nova "serietat" i "sensatesa" del sentit comú. Un "món desconegut" és, en efecte, un món en què, de sobte, ja no sabem què podem esperar ni dels altres ni de nosaltres mateixos. Però -ai- als mons on ja no coneixem ningú pot passar, sí, qualsevol cosa.

Els mons coneguts són necessàriament bons? No. No ho eren l'Imperi de Neró o el de Dioclecià, que "tranquil·litzaven" la vida de milions de súbdits, del Danubi al nord d'Àfrica. Posaré un exemple actual. Un món conegut era aquell del 1973 en què per passar de Salvador Allende a Pinochet calia un cop d'estat promocionat pels EUA. A Pinochet ho compreníem tots, per combatre'l o per recolzar-ho, al motlle cognitiu de la Guerra Freda. Un món desconegut (on no sabem què esperar ni de nosaltres ni dels altres) és un món on es transita, en canvi, del socialista Boric al feixista Kast en tan sols cinc anys sense necessitat de cap violència militar. Al món conegut hi havia cops, desapareguts, guerres, tot això dins d'un ordre familiar; i hi havia organitzacions civils, sindicats, moviments de resistència armada, tot també dins un model intel·ligible. Al nou món desconegut, Kast, Milei, Trump, Bukele no ho comprenen ni els seus propis votants. Això vol dir que, si se celebressin noves eleccions, tots podrien sortir derrotats. Però vol dir també que -doncs en aquestes condicions pot passar qualsevol cosa- és molt possible que no n'hi hagi de nou o que adoptin la forma de plebiscits mafiosos d'urgència apocalíptica.

Què es pot fer aleshores en un món desconegut? Intentar conèixer-ho. Què es pot fer en un món desconegut en què ja no coneixem gairebé ningú? Intentar fer amics. Cap de les dues coses no és fàcil ni probablement eficaç. Però aquests dies, a punt de començar l'any 2026 amb més fred a dins que fora del cos, penso en la meva estimadíssima amiga Yayo Herrero, que em deia la setmana passada que a l'esquerra menuda havíem de seguir el consell d'Aznar ("el que pugui fer que faci") però en la direcció oposada: per preservar les institucions, encara que no per preservar les institucions, encara que no a Gramsci. L'única temptació que cal evitar és la del derrotisme. Així que proposo contra mi mateix aquesta fórmula com a propòsit per a l'any nou: no quedar-nos tot sol ni tan sols per pensar. - Santiago Alba Rico - Filòsof, escriptor i assagista.