Al Patrick Bateman de l’American psycho de novel·la li horroritza la pizza del Pastels. Troba que hi ha poca base de formatge i que la crosta és massa fina i trencadissa perquè el xef la cou en excés. El seu company Craig McDermott li ensenya un article sobre Donald Trump. El psicòpata Bateman considera el magnat un heroi, el té com a màxim referent. L’esmenta més d’una trentena de vegades al llarg del llibre, com recorda @IAPonomarenko. Al text, en l’últim paràgraf, Dermott ha ressaltat alguna cosa amb tinta vermella: Trump assegura que la millor pizza de Manhattan se serveix en aquell restaurant, al Pastels - Àlex Tort.

–Què et sembla ara la pizza del Pastels, Bateman? 

–Bé, crec que he de tornar a tastar-la. [...] Escolta, si al Donny li sembla bé la pizza del Pastels, a mi em sembla bé.

Bateman veu Trump com una autoritat absoluta. L’admira perquè simbolitza l’opulència, l’èxit, l’extravagància i el domini. També l’idolatren els que fa dos dies li reien les gràcies a la trobada republicana al Kennedy Center sobre els atletes transsexuals, Macron, la “lletjor” dels veneçolans o el fet que la seva dona li retregui que balli. “T’imagines Roosevelt ballant?”, assegura que li va preguntar ella. Aquell president dels EUA patia poliomielitis, malaltia que l’obligava a anar amb cadira de rodes.

De psicòpata de ficció a un de real: Hitler. Discurs del 28 d’abril de 1939. Al Reichstag. Dues setmanes abans Roosevelt li havia enviat una carta. El Führer dedica bona part de la seva intervenció a analitzar-la i a fotre’s d’ell. El punt àlgid de les rialles arriba quan llegeix els països “independents” que l’americà li ha llistat perquè declari que ni els atacarà ni els envaïrà. La seqüència d’aquesta lectura és la següent: “Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Suècia, Noruega, Dinamarca, Països Baixos, Bèlgica, Gran Bretanya [primeres rialletes del personal al Reichstag], Irlanda, França [riures per sota el nas], Portugal, Espanya, Suïssa, Liechtenstein, Luxemburg, Polònia [la rialla ja no es dissimula], Hongria, Romania, Iugoslàvia, Rússia, Bulgària, Grècia, Turquia, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Síria, Palestina [tots desfets de riure], Egipte i l’Iran [aplaudiments hilarants i apoteosi final de l’humor]”. La riallada precedeix la guerra.

Trump no és Hitler, per molt que el seu ara vicepresident JD Vance l'acusés el 2016 de ser-ho. Però no cal que ho sigui per reconèixer-li el mateix gest. No costa gens imaginar-se avui dia una carta semblant d’alguna autoritat europea dirigida a Trump. No costa gens veure’l fent el mateix paper, burlant-se’n junt amb els seus incondicionals mentre llegeix una llista de països als quals l’actual president dels Estats Units, com assenyalen a X, ha amenaçat militarment i ha bombardejat ja, en només un any: Mèxic, el Canadà, Cuba, Grenlàndia, Colòmbia, Panamà, l’Iran, Nigèria, el Iemen, Somàlia, Síria, l’Iraq o Veneçuela.

No costa d’imaginar perquè Trump parla de tot el que queda per sota dels EUA com del “pati de darrere” o lebensraum; perquè el gener del 2021 va fer el seu propi putsch al Capitoli i al Congrés; perquè alguns dels seus fan salutacions nazis; perquè persegueix ciutadans del seu propi territori; perquè menteix com tots els dictadors i quan diu que no practicarà polítiques expansionistes (aquest vídeo de la CNN que contraposa fets amb promeses és demolidor). I perquè menysprea el dret internacional i ja no sent la necessitat ni tan sols de fingir respecte a la resta. Té la seva parròquia, aquells que li riuen les gràcies i li ballen l’aigua.

“No penso en res –diu Bateman–. Hi ha silenci a l’oficina. Per trencar-lo, assenyalo un llibre sobre l’escriptori, al costat de l’ampolla de San Pellegrino. L’art de la negociació, de Donald Trump”. Això era fa 35 anys. Ara, sobre la taula, reposa L’art de la guerra tapant els Epstein files.

                                 Àlex Tort a la vanguardia.