Les pertinences de l'home mort en aquest racó del carrer Torras i Bages de Badalona Tomas González/Shooting – Rosa M.Bosch a la vanguardia. El nombre de persones que viuen a la intempèrie a Barcelona és d'unes 2.000, un 43% més que fa dos anys, segons va constatar la fundació Arrels al recompte organitzat el mes de desembre passat.

Aquest dimarts, a Badalona, un home va ser trobat sense vida a tocar de l’entrada d’un pàrquing del carrer Torras i Bages. Era cap a les dues del migdia. Un veí, que li havia baixat una tassa de brou, es va adonar que aquell cos immòbil no hoe p era només cansament o fred: era l'acte final. Una mort discreta, gairebé invisible, en un racó de ciutat que molts travessen sense mirar. La notícia existeix, sí, però no és portada enlloc. No obre informatius, no encén tertúlies, no provoca indignació col·lectiva. És una d’aquelles morts que passen als marges, literalment sota un pont —el de la C-31— on desenes de persones sobreviuen en tendes de campanya, en una Badalona que és alhora pròspera i ferida. I quan la vida es fa als marges, la mort també hi queda atrapada. No sabem de qui és la culpa. I potser no hi ha un únic responsable. Però hi ha una responsabilitat difusa que ens travessa a tots: la d’haver normalitzat que hi hagi persones vivint en condicions indignes a pocs metres de casa nostra. La d’haver convertit la precarietat extrema en un paisatge habitual. La d’haver acceptat que hi ha vides que no mereixen ni un titular.

El gest del veí —una tassa de brou, un acte senzill i profundament humà— contrasta amb la indiferència estructural que envolta aquestes realitats. És com si la compassió individual fos l’últim fil que encara ens lliga a una idea de comunitat, mentre les institucions i els relats públics passen de puntetes per sobre d’aquestes existències fràgils. Però no podem quedar-nos només en la tristesa o en la impotència. Aquest home, del qual no sabrem mai el nom, Ni quina és la seva història que l'ha portat fins aquest trist final, mereix almenys que la seva mort ens interpel·li. Que ens obligui a mirar allò que preferim no veure. Que ens recordi que una ciutat no és només els seus carrers, sinó també les vides que hi transiten, les visibles i les invisibles.

Potser no podem assenyalar un culpable, però sí que podem recuperar la capacitat de commoure’ns. Perquè, al final, la dignitat d’una comunitat es mesura en com tracta els seus més vulnerables. Potser tot es redueix a això: un home mort en un racó d’un carrer i una ciutat que segueix endavant. Una vida que s’apaga sense soroll, sense titulars, sense ningú que s’aturi. No sabrem qui era. Però la seva absència diu més de nosaltres que qualsevol diagnòstic social. Diu que hi ha vides que passen de llarg, que hi ha morts que no incomoden, que hi ha silencis que ho tapen tot. I potser el que ens falta és entendre que no n’hi ha prou amb un gest puntual, per noble que sigui. Que per evitar que altres acabin així caldrien moltes més tasses de brou, moltes més mans, molta més ciutat disposada a mirar de front allò que avui encara amaga als seus racons.

A Badalona ha mort quelcom més que un home. Arribas Castro deia que la ciutat és un milió de coses. Però la ciutat també és aquesta mort. I el que fem —o no fem— amb ella. I és irònic, gairebé dolorós, que mentre nosaltres diem que volem acollir, l’únic acolliment real que ha tingut aquest home hagi estat el de Déu, en uns moments en què hom voldria tenir fe i creure que això és possible, que encara hi ha esperança.