Acabava de néixer la Slow Tv. Encara que encara no es deia així. Ni suposava un fenomen global amb rèpliques a Austràlia, Finlàndia o Islàndia, on el grup Sigur Ros va gravar en 360 º un viatge en viu de 24 hores pel país, acompanyat de la seva música ambiental. També es parla de Slow Food, Art o Cinema. I altres expressions angleses han nascut recentment per definir desconeguts que s'ajunten per llegir una estona en silenci (Reading parties) o quedades per estudiar tots alhora a Twitch o altres plataformes (StudyWithMe). Tot es resumeix, en realitat, amb una sola paraula en castellà: parar. Difícilment totes les sis hores diàries que passen els espanyols a internet de mitjana, segons l'informe Digital 2024 Espanya del portal DataReportal i l'agència We Are Social, siguin fonamentals. Fins i tot si el cada vegada més comú Fomo (por de perdre's alguna cosa) tingués raó, cal preguntar-se què ens estaríem perdent. O millor encara: i què?
"Vam ser els primers sorpresos. No és només contemplació, volem donar una experiència cultural, però amb nivells diferents. Si vols aprendre, hauries de poder. Si només busques relaxar-te, també", assegura Thomas Hellum, el productor noruec, per videotrucada. I encara més desbordat per l'impacte de la seva obra es va veure Lorenzo Gambardella, fundador de Turbolento Games. El seu equip encara riu de com va resultar equivocada la seva profecia el 2022: “Si treu uns 5.000 euros, ens donem amb un cant a les dents”. En tres anys, però, el videojoc Placid Plastic Ducks Simulator ha generat vendes brutes per més de tres milions de dòlars. Uns 700.000 apassionats ho han comprat per tot el planeta, dos milions si se sumen les expansions. Hi ha, relata Gambardella, usuaris amb més de 1.000 hores jugades. A què? Ni més ni menys del que diu el títol: mirar ànecs de plàstic a una piscina.
Gràcies a això, la seva minúscula companyia s'ha mantingut a la superfície, fins i tot ha crescut. Va llançar samarretes, peluixos, vinils, va ser contactada per gegants com Tesla o Netflix. I prepara noves experiències amb els seus ànecs, com ara observar-los en realitat virtual o aprofitar-los per a jocs més complexos. Igual que NRK també es va sentir avalada per pujar i variar la seva aposta: l'emissió de sis dies amb vaixell, 18 hores de pesca de salmó, el dia nacional de la fusta, o del cosit de punts. Fins a l'exemple més recent, l'any passat: la lectura completa, durant 13 hores, de la Magnus Lagabøtes landslov, la primera llei nacional noruega, en ocasió del seu 750è aniversari.
GIF del videojoc 'Placid Plastic Duck Simulator', creat per Turbolento Games.

"Hi ha una mena de contracte que ningú selecciona els millors moments, sinó que tot és allà. Com a bord d'un tren o un vaixell, hi ha estones excitants i altres per dormir, depèn de l'espectador decidir", esmicola una de les claus Hellum. "L'èxit es pot explicar, en gran part, per la seva naturalesa antagònica al ritme frenètic de la societat actual ia formats híperestimulants com els vídeos de TikTok. La lentitud convida a la desconnexió, a gaudir del moment present sense presses, cosa que molts espectadors anhelen sense saber-ho. A més, va apel·lar a allò real, allò orgànic i allò local", afegeix. de les responsables d'El viaje, l'exemple espanyol de Slow Tv: a bord del tren canfraner, entre Saragossa i Canfrán.
El primer Viatge es va emetre com a sorpresa, sense revelar-ne abans el contingut, l'1 de gener de 2019. I, després de la nit de Cap d'Any de l'any següent, els espectadors van poder seguir la baixada d'una llanxa pel riu Ebre. Amb imprevist inclòs: durant una estona l'embarcació va quedar a la deriva després que l'hèlix toqués fons. Va caldre la intervenció dels bombers, que els aragonesos també van contemplar des de casa seva. El que té la filmació sense talls. La NRK noruega, el 2020, va emetre durant 10 dies l'enregistrament d'una expedició marina per l'Àrtic. Només el públic disposat a lliurar-se a fons va gaudir en temps real de l'aparició d'un esmunyedís animal (aquí es pot descobrir quin).
Una cosa impossible quan es viu amb la calculadora a la mà. Webs com How Long to Read o To Beat poden quantificar les hores necessàries per acabar un llibre o un videojoc. Les xifres no diuen res, però, del camí fins a la meta. "El nostre joc és totalment passiu, el més semblant a mirar un aquari. Però la flotació és aleatòria, cada vegada que hi accedeixes és diferent. I descobrim que els usuaris s'inventen tota mena d'històries sobre els ànecs i la relació entre ells", relata Gambardella. Qui es passi unes quantes hores amb Placid Plastic Ducks Simulator, a més, veurà un ànec drac escopir de cop foc. Si el seu company de fusta navega a prop, acabarà cremant. Potser plogui, i el perill s'apagui. Tot, tard o d'hora, tornarà a la placidesa inicial. “Hi ha bellesa a la sortida i la posta del sol, ia contemplar el cel”, va declarar a 3DJuegos Hideo Kojima, cèlebre autor de videojocs, sobre la seva última superproducció, Death Stranding 2. La seqüela ha fins i tot ampliat els canvis meteorològics, just per reforçar l'essència de l'original:

Un simulador de paqueteria, segons els seus crítics. Una experiència profunda, plaent, gairebé mística, per als milions d'admiradors. Algun, de fet, està emprenyat amb la major acció present en el segon episodi. Es guanya els enemics, però perd l?atmosfera. La mateixa que permet el recent Ghost of Yotei, una història de venjança envoltada de paisatges que demanen parar-se a observar-los. Altres videojocs com Animal Crossing: New Horizons o Journey deixen directament els objectius en segon pla, i al ritme de cadascú. En una estona. Per demà. Quan sigui.

El professor James O. Pawelski, director d'educació del Centre de Psicologia Positiva de la Universitat de Pennsylvania, va aplicar una cosa semblant a la pintura. Alguns museus, segons un article de The New York Times, van calcular que els visitants passen entre 15 i 30 segons de mitjana davant d'una obra d'art. Una cosa així: I això que el reportatge era del 2014: a saber quant s'haurà reduït aquesta finestra. Aleshores, en tot cas, Pawelski va prendre la direcció inversa: va proposar als seus estudiants quedar-se mínim 20 minuts davant d'un quadre que els fascinés. “El que passa, òbviament, és que comences a poder veure què estàs mirant”, va declarar. Salvant les distàncies, ho va tenir clar un altre artista, Martin Handford, creador de la saga On és Wally: només a força de bolcar-se a caçar el protagonista s'acaben descobrint, a poc a poc, els altres personatges i històries que poblen cada doble pàgina. 
Tommaso Koch a elpais.es