Villamanín, un municipi lleonès conegut fins ara pels esquiadors i els aficionats al ferrocarril, ha descobert aquest Nadal que els diners no garanteixen la felicitat i són capaços de dinamitar una comunitat amb més eficàcia que qualsevol discrepància ideològica. N’hi ha hagut prou amb un error  –cinquanta participacions de la loteria venudes de més– perquè la grossa esdevingui una amenaça per a la pau veïnal. El número va sortir premiat i la concòrdia es va evaporar com la pluja al desert. Xavier Melero.

El cas, com gairebé tot el que és humà, és d’una simplicitat cruel. A causa d’aquesta relliscada hi ha veïns amb dret a cobrar el premi i d’altres que, malgrat haver pagat la participació, es queden sense res. Al poble, amb aquell gest tan cavalleresc de suplir les ca­tàstrofes en la gestió amb apel·lacions morals, s’ha proposat la solució salomònica de socialitzar el forat perquè tots els compradors cobrin el mateix, tant si te­nien l’empara d’un dècim com si no.

Contra el que pogués esperar qualsevol seguidor de Kant, el remei no ha generat un consens immediat. Des de les ciutats seguim entossudits a idealitzar els pobles –com més petits, millor– com si fossin reserves ètiques, llocs on la convivència no coneix friccions i la solidaritat brolla de manera espontània. Arcàdies que Rousseau hauria descrit amb entusiasme pastorívol. Villamanín ens recorda una veritat menys confortable, que als pobles hi ha menys anonimat, no menys egoisme; menys gent, no menys conflicte. Els diners no enverinen més ràpidament a la ciutat, el que passa és que aquesta deixa més espai per a la fugida, i es pot canviar de vorera sense que es noti.

El dilema moral de l’assumpte és tan evident com incòmode. Qui té dret al premi ha de renunciar a una part en nom de la convivència futura, acceptant que la negligència aliena es tradueixi en una minva patrimonial pròpia? O és més just negar-s’hi i assumir que la pau social té un preu que no correspon pagar a qui va actuar correctament? Pel que es comenta aquests dies, hi ha veïns disposats a pledejar durant anys abans d’acceptar el que consideren una confiscació embolcallada amb bones paraules. I, per molt antipàtics que puguin semblar, els seus arguments no manquen de lògica.

En un poble, els conflictes no prescriuen, fermenten; el ressentiment es pot transmetre com a herència

Admeto que jo acceptaria la retallada sense dubtes, i recomanaria a qualsevol que fes igual. No per altruisme –aquella virtut tan celebrada quan surt de franc–, sinó per pur càlcul racional. En una comunitat petita, els conflictes no prescriuen, fermenten. Els diners s’esfumen, el ressentiment, en canvi, es pot transmetre de generació en generació, com una herència maleïda. Però com més reflexiono sobre l’assumpte, menys evident resulta aquesta posició. Per què han de recaure sobre mi els errors dels altres? Des de quan la bona fe converteix ningú en responsable subsidiari de l’infortuni aliè?

La qüestió, i aquí rau l’interès, reapareix amb diferents disfresses en altres debats d’avui. Molts propietaris lamenten sincerament la situació dels que no poden accedir a un habitatge digne, però això els obliga moralment a acceptar l’ocupació dels seus immobles i assumir les conseqüències d’un sistema fallit? Han de suplir amb resignació privada la incompetència, en aquest cas pública? La solidaritat és una virtut lloable que, quan s’imposa com a norma, s’assembla perillosament a una coartada.

Potser per això la proposta de la Comissió de Festes de Villamanín ha suscitat tanta polèmica. No perquè sigui absurda, sinó perquè reflecteix una veritat que ens estimem més ignorar. Que la convivència, quan exigeix sacrificis selectius, deixa de ser un valor abstracte i es converteix en una factura concreta. L’actitud que s’adopti en aquell moment diu més d’una comunitat que qualsevol declaració de principis.

Però tot és preferible a portar el conflicte als tribunals. Allà només esperen les conseqüències habituals: costos, demores, desgast personal i una quantitat final de diners inferior a la que va originar el problema. I al cap i a la fi convé recordar que el premi passarà. Els veïns, en canvi, continuaran trobant-se cada dia al carrer, al bar, i en el silenci incòmode que deixen les disputes mal resoltes. Xavier Melero a la vanguardia.