El meu pare ajudava amb aliments tres germans vells que vivien en una casa en ruïnes. La meva mare donava menjar a un noi que passava a l'hora de dinar. Qualsevol que toqués a la porta de la meva àvia se n'anava amb mercaderia i diners. Era una solidaritat espàstica, ningú es preguntava si li feia mal a un captaire quan li donava plata. Teníem l'esperança que, per una estona, la vida d'aquelles persones fos millor. Quan la meva àvia veia anar-se'n el subjecte groller, rotós, sacsejava el cap i deia: “Com pot ser?”. Aquesta pregunta implicava coses: com pot ser que aquesta persona estigui així, com pot ser que no em posi a cridar, com pot ser que no puguem fer res perquè deixi de ser-ho? Ara visc a Buenos Aires i, com gairebé tots, no faig res. El darrer cens del Govern de la ciutat va revelar que hi va haver un augment interanual del 30% de persones vivint al carrer: 5.176 éssers. Un altre, realitzat per diverses ONG, va llançar un número diferent: 11.892. És molta gent. Corro sempre al voltant del mur d'un cementiri. L'altre dia, hi havia dues persones dormint al raig del sol amb 39 graus. Un d'ells, el que semblava dona, em va fer tota la impressió d'estar mort. Dijous vaig veure com la policia s'emportava un home, una dona i un nen que, assegut sobre un matalàs, mirava cap al no-res. Sovint veig una noia preciosa pentinant-se i parlant sola. Mai no m'aturo, no pregunto. No és que tingui por, és que no sabria què fer. L'extraordinari fotògraf argentí Dani Yako acaba de publicar el llibre 'Exclusión', editat per Rizoma, amb un text de Martín Caparrós, que reuneix fotos de persones que dormen al carrer i la cara de les quals no es veu. Embolicats en mantes, plàstics, cartrons, aquests dorments recaragolats, larvaris, amortallats, no ens parlen de l'única pregunta que sembla importar —quants són?—, sinó de l'única que realment importa: com pot ser? - Leila Guerriero, al País.
La pregunta es cómo puñetas puede ocurrir esto,en una sociedad que tira una enorme cantidad de comida,con ONGs y voluntarios. Últimamente estoy viendo lo bien que funcionan,las que se dedican a los perros,que necesitan un hogar,con vacunas,seguimiento,veterinarios.Como es posible que no se haga lo mismo,con personas.
ResponEliminaSaludos
Ya hay gente que ayuda, no solo Caritas y tras organizaciones similares. Los vecinos suelen echar un cable, que si un bocadillo, un café con leche y cosas así, aunque cada vez más esta gente que duerme en la calle se va al exterior o a naves abandonadas. Las sucursales bancarias ahora casi desaparecidas eran un buen sitio para pasar la noche.
EliminaSaludos.
Me pasé cuatro años fotografiando los pies y los zapatos de la gente de la calle, la que estaba durmiendo, cuando iba a las siete de la mañana de casa a Teresas, hasta que desistí. Aquello no solo me ponía de mala leche sino que además era irresoluble.
ResponEliminaEl problema és que no és irresoluble Miquel, falta voluntat per part de l'administració, que podria fer bastant més del que fa.
EliminaSalut
Claro, Francesc, se puede hacer más, me refiero a Barcelona. En Esplugues, no veo ni uno, ni en jardines ni en la calle, algo harán mejor
ResponEliminaSaludos
Leia hoy que en BCN muchos acampan en la ladera de la montaña de Montjuic.
EliminaEn cuanto a los perros igual, los dueños van con su correa, su botella de agua y la bolsita
ResponEliminaEls gossos poden fer les seves necessitats al carrer; nosaltres els humans, no. I si ho fem, no ens recull ningú els excrements com a ells.
ResponEliminaMolts dels humans, quan veuen un gosset abandonat, pronuncien amb veu maternal i entendrida: "Pobret! Ens l'emportem a casa? Avisem la protectora?".
No gaires humans quan veuen un altre ésser humà abandonat al carrer pronuncien les mateixes paraules.
Què és el que està passant? Per què aquesta contradicció?
Segurament, a nivell conscient, l'humà abandonat genera més por que empatia; la meritocràcia la tenim molt a dins i una part de nosaltres mateixos pensa o intueix que si està abandonat és perillós; ja sigui per la seva manera de ser o per la poca higiene o no se sap ben bé per què. A nivell inconscient, acostar-se a una persona abandonada és acostar-se a aquella situació de la qual estem tan a prop i que sense saber-ho, ho evitem.
I després hi ha la qüestió de la subversió de les prioritats. Prioritzem els nostres privilegis a les necessitats vitals dels altres; no volem arriscar la pizza del dissabte al vespre, el viatge a Xina, el raconet al banc, per la gosadia d'ajudar a algú, o demanar que s'ajudi algú, que no té on dormir, què menjar, on anar.
Això traslladat als qui exerceixen el poder vindria a ser: no volen arriscar la dedicació a fer felices les persones que els pagaran amb vots per haver ajudat una gent que qui sap si votaran, i qui sal sin els votaran a ells, i qui sap si les mesures d'ajuda no enfurismaran als qui no volen perdre la pizza del dissabte al vespre, el viatge a Xina, el raconet al banc.
Ens queixem abans per la pujada del preu del cafè que no pas per l'increment de persones dormint al carrer. Per això passa el que passa; només per això.
Així és, però sí que hi ha gent que s'en cuita dels sense sostre, Arrels, Caritas, i altres entitats sense ànim de lucre, no així l'Estat que mostra evident deixadesa en les seves funcions.
Elimina