Després de la derrota de Stalingrad i amb la victòria cada cop més lluny, Joseph Goebbels va dedicar bona part del 1943 a promoure el que ell anomenava “guerra total”, que implicava la dedicació exclusiva de tota la població alemanya a l'esforç bèl·lic. Al febrer va pronunciar el seu cèlebre discurs al respecte al Palau d'Esports de Berlín. - Ana Echeverría Arístegui

Aquest mateix any, el correu va portar al ministre de Propaganda nazi un paquet insòlit: la medalla del Nobel de Literatura atorgat el 1920 a Knut Hamsun. L'enviava el mateix autor noruec, aparentment amb l'esperança d'obtenir, així, una audiència amb Hitler. No era una idea tan pelegrina com pugui semblar. Si el Führer havia estat, en la seva joventut, un pintor frustrat, Goebbels també tenia clavada l'espineta d'una carrera artística truncada; si escau, com a escriptor. El gest va donar al blanc. Goebbels va acceptar l'afalac i Hamsun va obtenir la seva anhelada reunió amb Hitler aquell mateix juny, al palauet alpí del Berghof.

A priori, l?afinitat amb el Führer semblava garantida. Hamsun estava a favor d'una confederació de pobles germànics, entre els quals comptava als noruecs, i havia publicat a la premsa del seu país encesos textos de suport al Tercer Reich: “Els alemanys lluiten per nosaltres, i ara estan aixafant la tirania d'Anglaterra sobre nosaltres i tots els neutrals”, va escriure el 1944.

El novel·lista compartia, a més, amb els nazis el seu profund racisme, expressat en termes gens subtils. En la seva obra de joventut La vida espiritual de l'Amèrica moderna (1889), un assaig sobre els seus viatges pels Estats Units, Hamsun es queixa del mal que, al seu parer, estava fent el mestissatge a la jove nació: “Els negres són i seguiran sent negres, una incipient forma humana dels tròpics, òrgans rudimentaris en el cos. Units ha establert un viver de mulats”.

Tot això malgrat que, en aquell moment, no feia ni vint-i-cinc anys que s'hi havia abolit l'esclavatge i encara proliferaven lleis i pràctiques obertament segregacionistes.

Tot i les concordances, no hi va haver sintonia. Tot apunta que la visita de l'octogenari noruec va ser una llauna per a Adolf Hitler. Hamsun venia a demanar-li en persona que destituís Josef Terboven, jerifalt de l'ocupació alemanya a Noruega cèlebre per la seva brutalitat, una petició que el Führer no estava, ni de bon tros, disposat a atendre. Per a més irritació del dictador, l'avi l'interrompia constantment, segurament no per arrogància ni per imprudència, sinó perquè estava sord com una tàpia.

Tampoc devia fer gràcia a Hitler que, entre les peticions de Hamsun, figurés la d'amnistiar una sèrie de presos polítics noruecs, membres de la resistència pels quals l'intel·lectual va decidir intercedir, malgrat les seves discrepàncies ideològiques.

L'intent de Hamsun d'obtenir la llibertat per a aquests presos i de suavitzar les condicions de l'ocupació alemanya a Noruega va caure en sac foradat. Ni tan sols va ser ben rebut entre els seus propis compatriotes, que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, no li van perdonar la seva col·laboració entusiasta amb els nazis.

Es van organitzar cremes públiques de les seves obres a diferents ciutats noruegues. Els seus antics lectors, defraudats, llançaven exemplars de les seves novel·les a través del reixat del seu jardí, en senyal de rebuig. Acusat inicialment d'alta traïció, Hamsun va deslliurar-se de la presó després que es conclogués, després d'una avaluació psiquiàtrica, que patia demència. Això li va causar una indignació extrema, fins al punt que dedicaria el seu darrer llibre a malparlar de jutges i psiquiatres. La seva presumpta pertinença a Trobada Nacional, el partit filonazi de Vidkun Quisling que va exercir com a govern titella durant la invasió, li va costar, això sí, una astronòmica multa de 325.000 corones, més de 300.000 euros en termes actuals, si ajustem la inflació.  

Hamsun sempre va negar haver militat en aquesta organització, però no li va ajudar que tant la seva esposa Marie, també escriptora, com els seus fills Tore i Arild estiguessin afiliats. Arild, fins i tot, havia combatut com a voluntari per a les Waffen-SS. Del que no va renegar mai el Nobel noruec va ser de la seva admiració per Hitler. Quan va saber que el dèspota alemany s'havia volat els cervells en un búnquer de Berlín, Hamsun li va dedicar aquest sentit panegíric: “Va ser un guerrer, un guerrer per la humanitat i un profeta de l'evangeli de la justícia per a totes les nacions”.