LA SOCIETAT DE L'EMBRUTIMENT

La paradoxa més gran de la contemporaneïtat és aquesta: com més sofisticats, més embrutits. A la societat líquida de Bauman, a la del buit de Lipovetsky, a la de les esferes de Sloterdijk, a la del cansament de Byung-Chul Han, i a tantes altres que es complementen entre elles, s’hi ha d’afegir la societat embrutida. La que es rendeix a l’emotivitat i a la ganduleria de l’intel·lecte. No inventem res, tan sols hem consultat el diccionari. Embrutir: Fer tornar com una bèstia. Josep Martí Blanch.

No hi ha debat social que no es lliuri en aquests termes. Del petit al gran, del banal al transcendent, res no s’escapa de l’embrutiment i la misèria argumental. El resultat és la impossible conversa comprensible sobre gairebé res. Les vísceres han pres l’àgora i han executat les neurones.

N’hi ha exemples cada dia. A l’atzar ens referim a l’últim guanyador del premi Nadal, David Uclés. Lluny de centrar la conversa en les virtuts o mancances de la seva escriptura –milito entre els fans de la seva novel·la supervendes La península de las casas vacías –, s’ha obert un debat sobre si el paio és un woke de manual, un fals pagerol construït a còpia de retalls de màrqueting (boina inclosa) o un home que es pretén modest però que atresora un ego més vistós que l’interior de la mesquita de Còrdova. Que la gent de llibres es passa el dia prenent-se la mida dels atributs no és cap novetat, que facin servir qualsevol estri punxant per clavar-lo a l’esquena d’un altre tampoc. Però que davant la irrupció volcànica d’un novel·lista estiguem obligats a prendre partit no pel seu art, sinó per la seva manera de caminar i cordar-se les sabates ens diu ben clar i net que som en un femer.

Esclar que aquest és un exemple menor i inofensiu. Només pretén exemplificar que no hi ha cap racó que no hagi estat colonitzat per l’estultícia argumental. Entre tots la vam matar i ella sola es va morir, seria un epitafi excel·lent per a la intel·ligència. Però això equivaldria a igualar la culpa, a repartir-nos-la en parts alíquotes, quan la veritat és que la responsabilitat no incumbeix a tothom igual. Són les elits les que practiquen més traïció a les seves obligacions.

Fa trenta anys que Christopher Lasch va escriure La rebelión de las élites. Ja no era la massa, com a Ortega y Gasset, que ens havia de fer por; sinó la indolència i amoralitat dels qui se suposa que estan cridats a liderar la societat des dels seus respectius llocs d’influència i poder, tant si són heretats com conquerits. Bauman, Todd, Dreher, entre d’altres, des d’esquerra i dreta, han aprofundit des d’aleshores en la mateixa qüestió, ja sigui des de postulats netament mate­rialistes o de caràcter purament moralitzant. Però tots amb la qüestió fonamental subjacent: són les elits les que no estan fent la seva feina. L’embrutiment és conseqüència, més que de la deixadesa, de l’ afany conscient d’afavorir-lo.

On la traïció és més gran és en el terreny de la política, la comunicació i les grans corporacions empresarials. És fàcil assenyalar les cireretes –gent com Trump o Musk– ja que actuen a cara totalment descoberta. Però no cal travessar cap frontera per saber que són multitud. El pastís ha adquirit dimensions gegantines i engloba qualsevol que des de la seva posició de privilegi, lluny de comprometre’s amb la progressiva sofisticació intel·lectual de la societat, treballi incansablement per empobrir-la argumentalment apostant només pels intestins com a òrgan idoni amb què raonar. Hi afegim, per evitar les acusacions de corporativisme, que ni els mitjans, a títol empresarial, ni els periodistes no quedem al marge d’aquestes consideracions. La societat de l’embrutiment no neix de les mancances de qui transita per la vida amb menys equipatge intel·lectual. Sinó del fet que els que viuen als pisos superiors llancin els seus excrements per la finestra i provin de convèncer els de sota que això és el més convenient per al bé comú. Ja es veu, si utilitzem aquest exemple, que les conseqüències de l’embrutiment no són les mateixes per a tothom. La traïció més important de les elits, si se’ns permet la tafaneria, és la seva negativa a utilitzar el vàter fins i tot disposant de múltiples banys.