Hi va haver una nit —perquè aquestes coses sempre passen de nit— en què el món va tornar a recordar-nos que la política, quan es desposseeix dels seus discursos, és un assumpte de cossos. La captura de Nicolás Maduro per forces nord-americanes no només va obrir un nou capítol en la història recent de Veneçuela; va obrir també una esquerda silenciosa, una d'aquelles que no apareixen als titulars però que se sent a l'aire, com una tremolor que ningú no vol anomenar. El més inquietant és que encara avui no sabem quants van morir. Es parla d'escortes executats, de civils atrapats al foc, d'ombres que van caure sense que ningú en sàpiga els noms. I en aquesta absència —en aquest buit de xifres, d'identitats, de dol— hi ha una violència que no necessita bales per ferir.

L'operació es va dissenyar amb la fredor quirúrgica dels que converteixen la vida en un càlcul. Un “objectiu d'alt valor”, així en diuen. Una fórmula que pretén tancar en tres paraules la complexitat d‟un país, d‟un conflicte, d‟un home envoltat d‟altres homes que no van triar ser part de la història. Algú, en algun despatx llunyà, va decidir que aquestes vides eren un preu acceptable. I ho va decidir sense conèixer les cares, sense imaginar els seus dubtes, sense pensar en el cansament de qui aquella nit potser només volia tornar a casa. La distància, de vegades, és la manera més eficient de deshumanització.

Però el que fa més mal no és només la mort, sinó la manera com s'explica —o no s'explica— la mort. Hi ha vides que es narren amb detall, que es converteixen en símbols, documentals, debats interminables. I n'hi ha d'altres que es perden a la categoria de “baixes”, com si la paraula mateixa les esborrés. En aquesta història, els morts veneçolans carreguen amb un estigma que els torna invisibles: treballaven per al règim, eren al lloc equivocat, formaven part de l'aparell. Com si n'hi hagués prou per despullar-los d'humanitat. Com si la lleialtat política —real o forçada— pogués convertir una persona en una dada prescindible.

Parlar d'això exigeix ​​nomenar Maduro, perquè el seu govern ha sembrat dolor, repressió i por. Però fins i tot reconeixent aquesta realitat, queda una pregunta que no podem esquivar: pot un crim justificar-ne un altre? Un Estat pot decidir que l'única manera de frenar una dictadura és violar fronteres, matar escortes, posar en risc civils i capturar un president sense un marc legal compartit? Si acceptem aquesta lògica, també acceptem que la força, quan s'exerceix en nom del bé, pot suspendre qualsevol norma. I aquest és un terreny on la història ja ens ha ensenyat massa vegades a què condueix.

Penso en els escortes. En qui dubtava, en què obeïa per necessitat, en què somiava anar-se'n del país, en què creia sincerament en allò que feia. Penso en el veí que va escoltar els helicòpters i no va arribar a veure l'alba. Penso en les famílies que avui no saben a qui reclamar, perquè ningú no els ha dit oficialment que els seus morts existeixen. I penso també en el silenci que segueix aquestes operacions, un silenci que no és pau, sinó abandonament.  Potser l'única cosa honesta és sostenir una exigència mínima: que cada vida perduda sigui explicada, nomenada, plorada. Que hi hagi llum on ara només hi ha versions interessades. Que ningú —ni a Caracas ni a Washington— es pugui amagar darrere d'eufemismes. Perquè si alguna cosa ens hauria d'unir, fins i tot en temps de fractura, és la convicció que cap vida és prescindible. Ni per perpetuar-se al poder, ni per alliberar un país, ni per enviar un missatge al món.  I així i tot, fins i tot enmig d'aquesta nit espessa, alguna cosa en mi es resisteix a creure que estem condemnats a repetir sempre la mateixa història. Potser la llum no arribarà en forma de grans gestos ni de solucions immediates, sinó en una cosa més humil: en la decisió de mirar cada vida perduda com a única, irreemplaçable; en la voluntat de no acostumar-nos a la violència; en la tossuderia de continuar exigint veritat quan tot convida al silenci. 

Potser, al final, tot això ens torna a aquella vella pel·lícula de James Stewart, L'home que va matar Liberty Valance. No per la violència, ni pel dol, ni per la llei del revòlver, sinó per la figura de l'home just: aquell personatge que, tot i saber que el món és ple d'ombres, decideix sostenir una espelma. Un home que no confia en la força sinó en la paraula; que no dispara, sinó que denuncia; que no cerca venjança, sinó justícia. A la pel·lícula, aquest home s'enfronta a un territori on la llei sembla no existir, i tot i així insisteix que la llei ha d'existir, que algú ha d'escriure-la, defensar-la, encarnar-la.

Potser el que necessitem avui no és un heroi armat, ni un salvador providencial, ni un venjador que vingui a corregir el món a cops. Potser el que necessitem és precisament aquesta mena de figura: algú capaç de mirar el poder —qualsevol poder— i dir-li que no està per sobre de la veritat. Algú que cregui, contra tota evidència, que fins i tot els més forts han de respondre davant una cosa més gran que ells mateixos: la justícia, la dignitat humana, la memòria dels qui ja no poden parlar. En aquest sentit, l‟analogia no apunta a un nom propi, sinó a un principi. No es tracta d'imaginar un James Stewart modern portant un líder mundial davant d'un tribunal internacional, sinó de recordar que la justícia només existeix quan hi ha persones disposades a reclamar-la. Que la llei no se sosté sola: necessita mans que l'escriguin, veus que la pronunciïn, consciències que la defensin fins i tot quan sembla inútil. Potser aquest és el veritable llegat de la pel·lícula: la idea que un home just –o una dona justa, o un poble sencer– pot canviar el rumb d'una història que semblava condemnada. Que la veritat, fins i tot quan arriba tard, fins i tot quan arriba ferida, continua sent més poderosa que qualsevol bala. I que mentre hi hagi algú disposat a dir-la, a sostenir-la, a protegir-la, encara hi ha esperança que el món no pertanyi per sempre als Liberty Valance de torn, sinó als que creuen que la justícia no és un luxe, sinó un deure.

Potser l'esperança no és un esclat, sinó una brasa: petita, persistent, capaç de sobreviure fins i tot sota la runa. Una brasa que ens recorda que encara podem triar una altra manera d'estar al món, una on la dignitat no depengui de l'uniforme, ni del bàndol, ni del relat que altres escriguin sobre nosaltres. Un on la justícia no arribi des del cel en forma d'helicòpters, sinó des de baix, des de la gent que es nega a acceptar que la mort sigui un tràmit i la vida un mal col·lateral. Si alguna cosa pot salvar-nos com a individus, com a societat és aquesta obstinació per cuidar allò fràgil, per defensar allò humà, encara que sembli inútil. Perquè en aquesta obstinació, en aquesta petita flama que es nega a apagar-se, potser està amagada l'única revolució que de debò val la pena: no renunciar mai a la possibilitat d'un món més just, més nostre.