QUAN LA MORT TAMBÉ TÉ CLASSES

El bar Le Constellation, a Crans-Montana, Suiza Reuters-ABC

Hi ha notícies que et colpegen, no pel que expliquen, sinó pel que revelen. L’accident del bar Le Constellation, a Crans-Montana, n’és un exemple. Quaranta persones —potser més— moren en un dels racons més privilegiats d’Europa, en una estació d’esquí que simbolitza luxe, descans i una certa idea de felicitat moderna. I, de sobte, el món s’atura. Els mitjans s’hi aboquen, les xarxes s’omplen de vídeos, testimonis, hipòtesis. La tragèdia es converteix en un relat col·lectiu que consumim gairebé en temps real.

I mentre ho miro, no puc evitar pensar que això diu molt més de nosaltres que de l’accident en si. Sempre hem tingut víctimes innocents. Abans eren la pesta, les guerres, les invasions. Ara són els errors tècnics, les negligències, els sistemes que fallen. El progrés ens ha canviat les amenaces, però no ens ha fet invulnerables. Només ha transformat la manera com morim.

Però hi ha una diferència important: avui, la mort és pública. Es retransmet, es comenta, es comparteix, a vegades en directe. La mort ha deixat de ser un fet íntim per convertir-se en un esdeveniment mediàtic.

I això té conseqüències. No totes les morts tenen el mateix pes. No totes mereixen el mateix espai. No totes ens commouen igual. Les víctimes de Crans-Montana són “morts de primera”: amb noms i cognoms, amb fotografies somrients que els mitjans recuperen. La seva absència genera minuts de silenci, declaracions institucionals, especials informatius.

Mentrestant, a uns quilòmetres d’aquí, altres persones moren en una pastera sense que ningú sàpiga com es deien. Són “morts de segona”: anònimes, llunyanes, incòmodes. No interrompen cap programació. No desperten cap debat profund. Són xifres que passen de llarg. 3000 persones ofegades a la Mediterrània l'any passat en donen fe,

No escric això per restar importància a cap tragèdia. La mort és sempre injusta, sempre absurda, sempre dolorosa. Però sí que crec que cada accident mediàtic ens posa un mirall al davant. Ens mostra què considerem “nostre” i què considerem “dels altres”. Ens revela fins a quin punt la nostra empatia està condicionada per la proximitat, la cultura, el color de la pell o el preu del forfet. Potser el repte és aquest: ampliar el cercle. No deixar de plorar les víctimes de Crans-Montana, sinó ser capaços de plorar també les altres. Les que no surten als diaris. Les que no tenen rostre. Les que no tenen veu.

Perquè, al final, la pregunta que ens fa la modernitat no és com morim, sinó a qui considerem digne de ser plorat.  I potser la resposta més honesta —i més humana— és que totes les vides haurien de tenir el mateix valor, encara que el món insisteixi a recordar-nos que no és així.

SHARE THIS