UN SEGLE DE DISTOPIES

 El 1925, l'escriptor i editor Max Brod publicava El procés, de Franz Kafka, que l'autor txec havia escrit una dècada enrere. El manuscrit, inconclús, publicat contra la voluntat de Kafka un any després de la seva mort, conté algunes de les característiques essencials del que es convertiria en un dels gèneres literaris i cinematogràfics més populars a l'últim segle: la distopia. Aleshores, havia tingut lloc la Revolució Russa i el 1920 Ievgueni Zamiatin havia publicat 'Nosaltres'. Desencantat amb la deriva autoritària dels bolxevics, l'escriptor rus va projectar l'experiència soviètica en el relat d'una societat futura de treballadors alienats sota l'autoritat de l'Estat Únic on, anys més tard, s'inspiraria George Orwell. A principis dels anys trenta, Aldous Huxley s'imaginava un món feliç controlat pel plaer i la biotecnologia i, el 1940, Karin Boye tornava sobre la idea d'un Estat Mundial capaç de conèixer els pensaments dels seus ciutadans a través de l'ús de la kallocaïna.

Des d'una perspectiva antropològica, les distopies són una versió secularitzada de l'infern de les tradicions religioses abrahàmiques. Són també un avís sobre les conseqüències de l'hubris humana en la manipulació de la natura a través de la tecnologia i ens orienten sobre els temors més profunds de cada generació. En un moment en què molts veuen reflexos de l'època actual a les dècades en què van emergir els totalitarismes, val la pena tornar sobre els imaginaris distòpics que van néixer fa aproximadament un segle a la calor d'aquelles primeres experiències totalitàries per reflexionar sobre quins desassossecs romanen i quins han evolucionat.

A través de l'experiència de Josef K., entre angoixant i absurda per la seva arbitrarietat, Kafka exposa una de les preocupacions centrals del segle XX: l'anul·lació de l'individu davant d'una maquinària estatal i burocràtica anònima i implacable. L'Estat Únic que imagina Zamiatin a Nosaltres, presidit pel Benfactor, sotmet els “homes-número” a una vigilància permanent i elimina qualsevol escletxa de vida privada. La fantasia i la creativitat es consideren una amenaça, i els cervells dels qui les manifesten són operats per extirpar-les. Si Kafka narra la impotència de l'individu davant de l'aparell jurídic i burocràtic, Zamiatin porta aquesta anul·lació més lluny, fins al pla físic i psicològic, a través d'un control medico científic del cos.

A principis de la dècada del 1930, països com els Estats Units, Suècia i Alemanya havien integrat l'eugenèsia en les polítiques públiques d'esterilització de poblacions considerades inferiors. En aquest context, Huxley imagina un ordre social en què es creen individus a mida, perfectament adaptats al seu lloc a la jerarquia social, a través de la selecció genètica i la reproducció artificial. Per assegurar la felicitat continuada dels individus, l'Estat proporciona el fàrmac soma que reprimeix les emocions negatives i els impulsos dissidents (és temptador establir un paral·lelisme amb el Prozac i altres antidepressius desenvolupats posteriorment a la vida real). L'afany de control sobre les ments dels ciutadans és també el leitmotiv de la novel·la de la sueca Boye. El seu protagonista, Leo Kall, ha dissenyat un sèrum de la veritat amb què promet als alts representants de l'Estat Mundial la detecció de qualsevol acte o intenció potencialment rebel. Tot i això, l'afany de control es torna ambigu, ja que la droga exposa també els dubtes i emocions més íntimes del propi científic.

Si la imatge d'un Estat mundial totalitari ens resulta més aliena avui que als anys vint i trenta, roman el nostre temor de ser anul·lats i absorbits per ens d'hipervigilància sobre els que no tenim control. Ens identifiquem, així mateix, amb el temor a la manipulació científica i biopolítica —la possibilitat de llegir les nostres ments és més a prop que mai—. Alguns escenaris distòpics recents, traçats al voltant de la postapocalipsi nuclear i climàtica, exhibeixen un estat tecnològic i científic més avançat en un context d'anarquia global i col·lapse ecològic.

A més de les diferències tecnològiques, potser la diferència més gran entre aquelles primeres obres distòpiques i els nostres temors actuals resideixi en la fe que llavors es dipositava en les capacitats il·limitades de l'Estat secular i en l'ambició de construir una societat ordenada segons principis ideològics clars. Avui aquesta fe s'ha dissolt en gran manera: no hi ha indicis d'una imaginació política capaç de concebre un ordre col·lectiu potencialment universal. Les distopies contemporànies no evoquen un Leviatan omnipotent. El malson no és un Estat mundial absolut, sinó un retorn a formes de dominació premodernes: una mena de feudalisme global en què cada individu està subjecte a múltiples senyors dispersos, sovint invisibles, que governen fragments de la seva vida i en què, igual que sota l'Antic Règim, la Tradició i les religions operen com a fonts d'autoritat. La distopia reaccionària, amb diferents dosis de tecno poder i teocràcia, constitueix avui el metarelat més torbador. No pel caràcter exagerat, sinó per la semblança amb aspectes de la nostra realitat. Olivia Muñoz-Rojas a el pais.com