L'estiu del 1977, immediatament després de les primeres eleccions democràtiques, Espanya estava a un pas de la suspensió de pagaments. La inflació galopava cap al 30%. Amb aquest horitzó era impossible pactar una nova constitució. El professor Enrique Fuentes Quintana, vicepresident econòmic del govern format per Adolfo Suárez després de guanyar les eleccions del 15 de juny del 1977, va ser l'encarregat de comunicar-ho a la societat en una memorable intervenció televisiva, que convé tornar a escoltar. Enric Juliana
   
El Govern sorgit de les urnes demanava sacrificis per poder estabilitzar la situació. Es van signar els pactes de la Moncloa, bàsicament impulsats per UCD i el PCE, mitjançant els quals s'establia que els salaris no pujarien el 1978 més enllà del 22% encara que la inflació fos superior (26,4%). Els treballadors amb feina van renunciar a quatre punts de poder adquisitiu per ajudar a estabilitzar l'economia i aplanar el camí d'una nova constitució. A canvi, rebien la promesa d'una carta de drets sindicals (el futur Estatut dels Treballadors) i una sèrie de compromisos per dinamitzar la democratització del país, alguns dels quals no es van complir. Els pactes de la Monlcoa incloïen també el compromís d'accelerar la construcció d'escoles i instituts públics a les àrees metropolitanes. 
L'escola pública començava a aixecar el cap a Espanya. Els pactes de la Moncloa van ser la base material de la nova Constitució. En aquelles circumstàncies, no es podia anar al pacte polític sense pacte social. El pacte social, per tant, obligava Suárez a una ponència constitucional oberta. UCD no havia aconseguit la majoria absoluta el 15-J del 1977. Li van faltar deu diputats, li van fallar les províncies de Barcelona, ​​Sevilla, Màlaga, València, Alacant, Biscaia i Guipúscoa. Si Suárez necessitava consens per estabilitzar la situació econòmica, havia de fer concessions polítiques, i la primera i principal era l'obertura d'un veritable procés constituent. A partir d'aquell moment, determinats sectors de l'aparell de l'Estat i del poder econòmic van començar a sospitar que Suárez i UCD es veurien obligats a efectuar concessions indesitjades. El primer president de la CEOE, l?empresari català Carlos Ferrer Salat, va ser un adversari implacable de Suárez. La banca també desconfiava. Suárez era un personatge polític al quadrat. Va reconèixer el president de la Generalitat a l'exili i va pactar el retorn de Josep Tarradellas perquè encapçalés un prudent govern d'unitat a Catalunya. El retorn de Tarradellas va ser un dels moments més audaços de la carrera política de Suárez. Recuperava un càrrec polític de la Segona República, amb una fortíssima significació històrica, per frenar l'esquerra catalana, que havia derrotat clarament UCD a les eleccions el 15 de juny de 1977, principalment a la província de Barcelona. Preferia Tarradellas a la plaça de Sant Jaume, que a l'esquerra catalana empenyent el PSOE darrere de l'autonomia. 
El retorn de Tarradellas a Barcelona enmig d'una gran aclamació popular va tenir un efecte no previst: l'autonomisme va guanyar sencers a tota la societat espanyola. Andalusia va desbordar el marc. Centenars de milers d'andalusos van sortir al carrer per demanar autonomia per via ràpida. El PSOE andalús es va situar al capdavant de la manifestació i UCD va quedar descol·locada.
El referèndum andalús per l'autonomia es va celebrar el 28 de febrer del 1980, avui fa 46 anys. Va ser el principi de la fi d'UCD. L'autonomisme accelerava i els militars més recelosos se sentien enganyats. Consideraven que Suárez els havia traït amb la legalització del Partit Comunista i que ara els tornava a enganyar amb la proliferació de processos autonòmics. Torcuato Fernández Miranda, redactor de la llei de Reforma Política que va obrir la transició, promotor del nomenament de Suárez com a president del Govern el juliol del 1976, va començar a desconfiar del seu pupil. Primer va callar, però un dia va esclatar: estava en contra de la inclusió del terme 'nacionalitats' a l'article 2 de la Constitució. Va assegurar que aquesta inclusió portaria seriosos problemes a llarg termini. Creia que s'estava anant massa lluny i no va votar la Constitució.