Per tal d'enfrontar-se a règims detestables, hi ha persones que adopten actituds detestables, i que per rebuig a un tipus de crims aproven els del bàndol contrari - Antonio Muñoz Molina al País.

Mentre practiquem aquest costum d'ara que és la conversa desolada sobre les calamitats del present —les internacionals i les domèstiques, per fer servir el nou calc infecciós de l'anglès— l'amiga que s'asseu al meu costat em diu, no sé si amb ímpetu combatiu o amb la ironia de la resignació:

-Es veu que hem de tornar a l'antiimperialisme de la nostra joventut.

Aquesta paraula, imperialisme, que llegíem i usàvem tant aquells anys, s'havia extingit en el vocabulari de molts de nosaltres, d'aquesta manera enigmàtica en què certes paraules rarament usades es multipliquen en una progressió geomètrica com la de les espècies de bacteris, de plantes o insectes, i en un temps molt breu desapareix. De l'omnipresència es passa a la invisibilitat. Per això m'agraden tant aquestes fires del que als Estats Units anomenen ephemera, les coses sense cap valor que tothom fa servir i llença sense prestar-los atenció, postals, capses de llumins, bolígrafs, entrades de teatre o de cinema, residus en què en el moment ningú repara, encara que són a tot arreu, i que precisament per això, al cap dels anys, es converteixen. Un cop, mentre escrivia una novel·la situada als anys trenta, vaig trobar en una d'aquelles fires una cosa que sense tenir utilitat per a la trama em va fer la sensació que hom necessita quan escriu sobre un passat que no va conèixer. Era una mena de llibreta amb un bell transatlàntic dibuixat a la portada, que contenia el calendari de menjars del restaurant de bord. Jo estava tocant una cosa que no hauria pogut saber com era, però que formaria part de la realitat material dels personatges que inventava: un passatge de vaixell.

Fins fa res la paraula imperialisme era una relíquia oblidada, no pas perquè el concepte que nomena s'hagués tornat irrellevant, sinó perquè jo crec que nosaltres, els seus antics usuaris, havíem perdut la capacitat racional d'usar-la, encara que també perquè simplement obeíem al caprici de la moda, que una mica abans ens la feia imprescindible. Havíem llegit i esmicolat en seminaris letàrgics L'imperialisme, fase superior del capitalisme, escrit a l'àrdua prosa de Lenin, o dels traductors del rus que treballarien a preu fet a l'editorial Progrés de Moscou, i encara que no pertanyéssim a la rara espècie antifranquista amb un nombre familiar extretes del Llibre Roig que els alegres guàrdies juvenils de la Revolució Cultural esgrimien mentre cremaven temples o manuscrits immemorials, penjaven algú pel delicte de portar ulleres o humiliaven els professors culpables de sabers burgesos fent-los desfilar amb orelles de burro entre els estaques. Mao deia: “Els imperialistes són tigres de paper”.

Imperialisme, per a nosaltres, era per definició l'imperialisme americà. El 1968, el Partit Comunista d'Espanya, honrosament, s'havia pronunciat contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia, però no la va qualificar d'imperialista. Un dels fets fundadors de la nostra consciència política va ser el cop d'estat de Pinochet contra el govern de la Unió Popular a Xile. Però el nostre rebuig a l'opressió no ens va portar a protestar contra les matances de Mao, la tancada de dissidents soviètics a hospitals psiquiàtrics, la tirania devastadora de Ceausescu a Romania, per no parlar de la de Fidel Castro a Cuba. Crec que va ser cap al 1970 quan Mario Vargas Llosa va sostenir una polèmica amb un dels grans portaveus de la intel·lectualitat europea, Günter Grass, ardent defensor llavors del règim cubà i de les revoltes guerrilleres llatinoamericanes, en una de les quals els militars havien executat Ernesto Che Guevara. El que va dir Vargas Llosa, amb tota la raó, i amb l'escàndol de força col·legues, va ser que molts intel·lectuals del Primer Món defensaven per al tercer règim en què ells mai no acceptarien viure.

La feblesa del nostre antiimperialisme era la ceguesa parcial i voluntària que ens afligia. Vèiem, amb tota la raó del món, els crims dels Estats Units a Xile, a Guatemala, a l'Argentina, a l'Uruguai, el desvergonyiment amb què van armar i van patrocinar la negra nit de les dictadures als anys setanta. Simpatitzàvem amb la lluita del Vietnam del Nord, però no amb les víctimes del règim de Ho Chi Minh, i encara menys amb els sur vietnamites que després de la guerra fugien per milions, jugant-se les vides desesperadament al mar. Érem tan contraris a l'imperialisme que estàvem disposats a aprovar amb entusiasme qualsevol líder o qualsevol moviment que es declarés antiimperialista, gairebé qualsevol guerrilla que usés aquest llenguatge i complís amb certes normes indumentàries i capil·lars establertes per la revolució castrista. El juliol de 1979, era lícit alegrar-se sense reserva de la victòria dels sandinistes contra el tirà Somoza, però el gener d'aquell any ens havíem alegrat tant de la caiguda d'un “titella de l'imperialisme”, com era el sah de l'Iran que no se'ns va acudir posar objeccions al nas lúgubre de clergue Torquemada. Si el sah havia imposat autoritàriament els costums occidentals al seu poble, ¿no seria un signe d'alliberament que les dones iranianes tornessin a portar el vel, tan propi d'aquella cultura? Qui creuria que els Khmers Rojos, portant aquest nom i havent derrotat un colpista imposat pels Estats Units, havien de cometre a Cambodja un dels dos o tres pitjors genocidis del món?

Paralitzats entre dues opcions impossibles, el que vam fer molts va ser mirar cap a una altra banda. He observat que, per tal d'enfrontar-se a règims detestables, hi ha persones que adopten actituds detestables, i que per rebuig cap a un cert tipus de crims i abusos aproven els crims i abusos del bàndol contrari. A Espanya queda qui, per estar en contra dels Estats Units, és capaç d'aplaudir dèspotes corruptes com Maduro o el sinistre matrimoni Ortega de Nicaragua, i fins i tot d'aprovar la invasió russa d'Ucraïna, que ja té mèrit. Mario Vargas Llosa, del qual en altres èpoques vam poder aprendre a inventar novel·les xopes en la vibració i la complexitat del món ia defensar la llibertat d'esperit en contra de la pitjor de totes les ortodòxies, la que imposen els nostres, va derivar després cap a un neoliberalisme de milionari llatinoamericà, d'aquelles classes dirigents custodiades per guardes armats i comprar habitatges a preu d'or a Miami o a aquesta Europa on polítiques que ells mai no acceptarien als seus propis països els permeten sortir de compres, visitar restaurants i passejar a peu pel carrer, sense cotxes blindats ni escortes amb fusells d'assalt.

Els dissidents de l'est d'Europa i de Rússia van descobrir amb amargor als anys noranta que després del comunisme el que venia era un capitalisme sense llei, del qual es beneficiaven sobretot els antics dirigents comunistes. A la Xina, s'ha comprovat que capitalisme i comunisme, aquells grans enemics de la Guerra Freda, són perfectament compatibles, sempre que es prescindeixi de la democràcia. I no sembla que la democràcia sigui ara una prioritat, encara que sí una molèstia, per a les oligarquies que als Estats Units controlen des del Tribunal Suprem fins a la més vil i banal de les xarxes socials. Així que no ens queda més remei que tornar-nos a fer antiimperialistes, i aquesta vegada no contra un, sinó contra tres imperis, dotats cadascun d'unes capacitats de vigilància, control i destrucció que no havien existit mai.