D'UN TEMPS D'UN PAÍS

 "A l’any 1950 del segle passat, quan la gent encara treballava el dissabte al matí, a moltes cases no hi havia encara aigua corrent, i la gent de Sabadell, un cop a la setmana anava a rentar-se a “Cal ral” que li deixen així car aquest era el cost, un ral (25 cèntims de pesseta), que donava per dutxar-se amb sabó i tovallola. No hi havia a les cases rentadora, la cosa anava de safareig, sabó lagarto i picador. No hi havia tampoc nevera, com a molt, algunes que anaven amb barres de gel per més o menys refredar, però no nevera elèctrica. Per suposat tampoc hi havia renta vaixelles, ni trens de rentat d’automòbils, ni a penes automòbils, ni camps de golf, televisors, ni gaires piscines i poca aigua s’envasava. El que no recordo, es com anava Rodalies en aquells temps de la meva infantesa. 

A l’any 1950 a Catalunya érem poc més de 4 milions d’habitants. Sembla que hagi passat molt de temps, temps més que suficient per haver previst la possibilitat de manca d’aigua, habitatge, asistencia sanitaria, ensenyament, serveis... Més tard varem arribar a la mítica xifra dels sis milions de Jordi Pujol, i els serveis a la ciutadania estaven garantits, però a partir d'àqui la cosa s'ha desmadrat, i en la actualitat tenim un país amb vuit milions d'habitants i p'alante, pero preparat per atendren a sis, i clar totes les estructures grinyolen. A veure qui ho arregla ara. El Govern de Salvador Illa (sense presupostos) está posant fila l'agulla amb timidesa, pero va fent coses, com diria M.Rajoy, pero el canvi requeriria més consens de tots els partits i voluntat de millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, que ja som aquí. Pero la voluntat escasseja i el vol gallinaci dels nostres politics sovinteja massa.

Josep Sala i Cullel ha publicat a Editorial Pòrtic NO SOM SIS MILIONS, Una visió crítica del model català d'immigració. "Durant els últims 25 anys la població de Catalunya ha passat de 6 a 8 milions d’habitants, un creixement de més del 31%. Aquesta xifra és una anomalia al nostre entorn europeu: en el mateix període França, Bèlgica i Àustria van créixer al voltant d’un 15%, i Itàlia i Alemanya un 3%. L'onada d'immigrants econòmics (no pas de refugiats polítics) va començar al voltant de l’any 2000, i va transformar de cop el paisatge dels nostres pobles i ciutats.

L’autor, que és professor de geografia a Noruega, denuncia el discurs hegemònic català, que és el següent: o vols fronteres obertes o ets un feixista. Segons l’autor, qui vol l’entrada massiva d’immigrants és la dreta neoliberal, que desitja mà d’obra barata; per això l’explosió demogràfica a Espanya va començar durant la presidència d’Aznar. Per desgràcia, l’actual sensació de col·lapse l’està capitalitzant l’extrema dreta, però el llibre està pensat des d’una posició socialdemòcrata europea, tenint en compte experiències interessants d’altres països. Fins ara, la immigració era un tema expulsat del debat públic, però una societat madura l'ha d'abordar amb serietat, respecte i rigor".

Catalunya (i España) es l'ùnic estat europeu en que nomès arribar tens accès a la sanitat pública. Aquest es l'autèntic efecte crida i no les pasteres que no son  mes del 5% dels migrants que arriban a casa nostra. De fet, el gruix de la inmigració dels últims anys arriba per Barajas i per acabar-ho d'adobar, parlant en castellà. Tot i així, seria bo recordar que en aquests anys, la nostra qualitat de vida ha augmentat i molt en gairebé tots els aspectes, i en canvi l’únic que sabem fer es queixar-nos constantment de tot i de tots. Ens hem tornat molt més egoistes i insolidaris, només cal veure el comportament de diferents sectors no ja polítics si més no societat civil amb qualsevol qüestió conflictiva.

Com deia, tot el nostre entorn ha millorat en comoditats i benestar per tal de fer-nos la vida més fàcil i agradable. Però em pregunto si en som conscients, si en sabem fruir i ha servit d’alguna cosa. Sembla ser que no, que cada cop som mes infeliços, I que la memòria és fugissera i ningú vol recordar un passat molt més dur i difícil, potser perquè en mirar enrere ens adonem que en aquest canvi de estat hem perdut massa llençols de la bugada i una bona part de la nostra innocència. Una innocència que ha donat pas a la crispació permanent. Potser hauriem de tornar al picador i al sabó Lagarto per tornar a ser una mica feliços, pero ja estem massa acomodats i em temo que ja és tard. Per cert, em i us pregunto, si encara.... Volem acollir?