EL GUETO DE BORGO MEZZANONE

 Atrapats al poblat il·legal més gran d'immigrants d'Europa: així es manté la indústria del treball en negre a Itàlia. El gueto de Borgo Mezzanone, on viu la mà d'obra per a la zona que produeix el 40% dels tomàquets del país, és l'exemple dels efectes d?un sistema oposat a la regularització aprovada a Espanya.

Abdul Camara, senegalès, 31 anys, accepta ensenyar casa seva; ha trigat set anys a construir-la amb les pròpies mans. Treu la clau i obre orgullós la porta. Dins no hi ha res, són quatre parets amb un terra de rajoles, tots diferents, que ha anat aconseguint. És una casa més que emergeix al gueto, així en diuen, de Borgo Mezzanone, al sud d'Itàlia, a prop de Foggia, a la regió d'Apulia. També en diuen La Pista, ja que ha crescut des de fa dues dècades a tocar de la pista d'un aeroport militar en desús de la Segona Guerra Mundial, que és el carrer principal del poblat. És l'única superfície d'asfalt; la resta és un fangar en aquests dies de fred i pluja. Desmantellada ja a França l'anomenada jungla de Calais, d'estrangers que intentaven travessar el canal de la Manxa, aquest és l'assentament il·legal d'immigrants irregulars més gran d'Europa. Assegura mà d'obra barata i en negre a la plana agrícola de la zona, que produeix el 40% dels tomàquets d'Itàlia. A l'estiu arriba a tindre 4.000 veïns.

Aquesta comarca s'anomena Capitanata, terme de l'imperi bizantí i establert a l'Edat Mitjana, apropiat per a un lloc on hi ha persones que encara viuen en condicions medievals. Com Camara, al gueto hi ha veïns de desenes de països, de gairebé tot Àfrica i part d'Àsia, que fa 10 anys que no tenen papers. Sense aigua corrent, sense clavegueram, amb generadors i un embull de cables que roben la llum a l'estesa elèctrica. Com que la xarxa salta constantment, des de fa tres anys una meitat del camp té llum un dia; l'altra meitat, l'endemà. En un descampat hi ha muntanyes d'escombraries. De vegades, passen camions municipals i se l'emporten. Hi ha tres dipòsits d'aigua potable que s'omplen cada tres dies amb camions cisterna i que es buiden en hores.

El gueto de Borgo Mezzanone és un no lloc, però hi ha més vida, més cotxes, més botigues i és més gran que el lloc real que hi ha al costat, el poble pròpiament dit, on hi viuen 400 veïns i amb prou feines hi ha un bar i un supermercat. Tot i això, oficialment és aquest altre el que no existeix; és un poble sencer en negre. Barraques que són bars, carnisseries, perruqueries, botigues de roba, tallers mecànics, dues esglésies i una mesquita.

A mitja hora, a Rignano, hi ha un altre gueto que arriba a 2.000 persones, Torretta Antonacci, i n'hi ha més al sud d'Itàlia. Són la mostra dels efectes perversos de com Itàlia gestiona la immigració des de fa dècades, creant un submón de treballadors invisibles i sense drets, abocats a la marginalitat. Mentre Espanya acaba d'anunciar la regularització de 500.000 persones, en realitat el Govern de la ultradretana Giorgia Meloni, que no vol més immigrants, obstaculitza les ONG que els salven a la Mediterrània i pretén deportar Albània als que arriben; ha aprovat que entrin a Itàlia exactament les mateixes, mig milió d'estrangers, entre el 2026 i el 2028. Però de tapadillo, mitjançant l'anomenat decret de fluxos migratoris.

És un sistema complex, opac i propens al frau, vigent des de fa dues dècades i amb tota mena de governs, que en teoria cerca una entrada ordenada d'estrangers en funció de la demanda laboral. Itàlia necessita immigrants al camp, a les fàbriques, a les cases, però prefereix mantenir un sistema que fa com que no existeixen i garanteix que la majoria segueixin sent invisibles. El 2024, les inspeccions de treball a la comarca de la Capitanata van revelar un 64% de treball en negre.

Aquestes 500.000 places, repartides en tres anys, s'assignen com la venda d'entrades d'un concert rock: hi ha click day successius per sectors laborals, un dia en què s'obre el termini de sol·licituds en un portal oficial per a empresaris i particulars i s'esgoten. "És un sistema que no funciona", explica Francesco Mason, advocat especialitzat en immigració i membre de l'Associació d'Estudis Jurídics de la Immigració (ASGI). "Políticament, no es vol afrontar la realitat; el Govern veu la immigració no com un recurs, sinó com un mal necessari; és políticament i humanament inacceptable. La regularització que ha fet Espanya és molt més eficaç, reconeix la realitat immediatament, afavoreix la integració i beneficia el mercat de treball", diu Mason.

El nombre de permisos d'ingrés que es concedeix sempre és inferior a la demanda real. Aquest any, per exemple, la quota és de 164.000 places, però al gener ja hi havia 194.000 sol·licituds prèvies. A més, es basa en la ficció que un empresari coneix nom i cognoms d'un senyor a Ghana que vol contractar. Sovint és una regularització encoberta; es contracta a Itàlia qui ja viu a Itàlia en situació irregular, simulant que és a l'estranger. Però el 2024 realment només un 7,8% dels que van arribar al final va signar un contracte i va obtenir permís de residència, segons el darrer estudi del projecte Ero Straniero, de vuit ONG i associacions.La resta cau en la il·legalitat després de trepitjar Itàlia, també perquè en molts casos els immigrants són estafats: segons els sindicats, paguen com a mínim 6.000 euros a intermediaris i al mateix empresari que els contracta per poder anar a Itàlia, i quan arriben descobreixen que l'empresa no existeix. Molts dels veïns de Borgo Mezzanone van arribar així, encara que la majoria ho van fer per mar i van demanar asil. Després de veure rebutjada la petició, van rebre un paper amb una ordre d'expulsió i des d'aquell dia van entrar en la il·legalitat. S?estima que hi ha entre 500.000 i un milió d'estrangers a Itàlia en situació irregular.

"Viuen amb la por constant que els arrestin. És un sistema estudiat per fer-los sucumbir, per reduir-los a l'esclavitud, negant els seus drets. El decret de fluxos migratoris és una gran farsa", opina Emanuela Mitola, del sindicat USB, que presta assistència jurídica al gueto. A les quatre obre el seu local per ajudar els residents a resoldre papers. Aquest dijous ve a més un advocat i en pocs minuts ja hi ha mig centenar de persones esperant el seu torn, amb documents i fotocòpies a la mà. Cadascú explica una història complicadíssima de burocràcia i anys d'espera.

L'ONG No Cap treballa per combatre'l i intentar treure del gueto els seus ocupants, mitjançant contractes legals amb empreses fiables. La va fundar el 2017 un camerunès que ara té 40 anys, Yvan Sagnet. Ell també va acabar en un d'aquests guetos d'Apulia el 2011, va organitzar la primera vaga i va propiciar l'aprovació el 2016 de la llei contra el caporalat. "Si hagués sabut el que era allò, no hi hauria anat, com la majoria dels immigrants que acaben allà. No imaginava que a Europa existissin llocs així", relata. Va arribar a Torí el 2007 per estudiar gràcies a una beca, però es va acabar el 2011 i necessitava treballar. Li van dir que a Apúlia hi havia feina i se'n va anar cap allà.

El poblat de Borgo Mezzanone no esclata i subsisteix perquè diverses ONG i l'Església catòlica fan el que no fa l'Estat italià, i els faciliten els drets que l'Estat els nega: assistència mèdica (una clínica mòbil d'Intersos des del 2018), assessorament legal, classes d'italià, dutxes, canvien moltes coses amb ells. Algunes són molt joves; a les ONG hi ha un recanvi generacional.

Tots els que coneixen de prop la immigració diuen el mateix: l'única solució és regularitzar-los, que tinguin drets i així, a més, paguin impostos i pensions dels italians. Mason creu que hi ha una lògica “que exaspera els controls perquè la narrativa dominant és que són perillosos”, però l'Administració no té prou recursos i els empresaris mateixos estan desesperats amb la burocràcia. Cada cert temps, simplement, el sistema col·lapsa i hi ha una regularització massiva. L'última, de 200.000 persones, va ser el 2020. - Íñigo Domínguez a el País

SHARE THIS