ELS DEBATS QUE NO TENIM AL PSOE

Els debats que no tenim al PSOE. Des del combat contra la ultradreta a la renovació socialdemòcrata, cal que el Partit Socialista dialogui internament, escriu Ramón Jáuregui a El País. Cal agrair que en temps d'escassetat d'idees, algú com Jáuregui, reflexioni i busqui solucions per sortir del marasme en què està immers el Psoe. Un PSOE enfosquit pel sanchisme.

"Després de la derrota electoral del 2011, Alfredo Pérez Rubalcaba em va encarregar organitzar una reflexió col·lectiva, profunda i renovadora, per debatre una nova oferta política del PSOE, greument desgastat per la crisi econòmica i davant d'una societat que mostrava queixes molt serioses i tendències pluripartidistes evidents.

Durant un any llarg, més de vint grups, formats per experts, propis i aliens al PSOE, van debatre i concloure una dotzena de documents que abastaven els grans temes del moment. Una conferència política celebrada el novembre del 2013 (semblant a un congrés federal), va adoptar les grans resolucions que han sostingut moltes de les bases ideològiques del partit aquests darrers anys.

Avui vivim assaltats per canvis estructurals i valors ideològics molt més transcendents i perillosos que aleshores. L'ordre internacional ha saltat pels aires; la democràcia és combatuda des de múltiples fronts; Europa està en risc; la desigualtat creix i les nostres eines per reduir-la han quedat obsoletes; valors liberals i aspiracions de justícia que crèiem en progrés permanent, són qüestionats o combatuts obertament; alguns sectors socials, companys de viatge a les nostres polítiques transformadores, són atrets per populismes demagògics… així podríem seguir amb una llarga llista d'amenaces ideològiques.

Què més ha de passar perquè ens parem a pensar? Per quan l'autocrítica? Quan i com abordarem debats imprescindibles de la nostra estratègia política per als propers anys? Vegem-ne uns quants, només com a exemple:

1. Recuperar la nostra vocació de majoria i el nostre projecte federal.

El nostre projecte polític està seriosament limitat a una coalició, que ha servit, però que no té futur. Hi haurà exigències nacionalistes inassumibles i hi ha partits que ja han decidit no sumar-s'hi. Els efectes electorals d'aquests pactes a les comunitats no nacionalistes són negatius. Ens cal recuperar l'autonomia política d'un projecte nacional i ser percebuts com a garantia d'aspiracions comunes de tots els espanyols.

Tenim una proposta consensuada internament per a l'Espanya autonòmica. Aquest projecte no és compatible amb les pretensions últimes i de fons que ens plantegen els nacionalismes: l'autodeterminació, la via consulta o el reconeixement de l'anomenat dret a decidir i els mecanismes confederals derivats de suposades sobiranies originals i iguals a les de l'Estat. No hi ha punt de trobada en aquests plantejaments i ho hem de deixar clar abans de res i davant de tots.

2. El combat ideològic a la “nova dreta”.

Hi ha un “corpus doctrinal” a la ultradreta que es projecta amb força creixent a Europa impulsada per MAGA i pels Estats Units. Un neonacionalisme patriota que alimenta l'orgull identitari i concentra a la nació la solució dels problemes. Un antieuropeisme objectiu i militant que pretén la desconstrucció de la Unió. Un rebuig agressiu al diferent i a l'estranger. El negacionisme del canvi climàtic. La seva adhesió als nous imperis davant del multilateralisme. La seva volença pels “homes forts” i autoritaris i el menyspreu pels valors liberals i la democràcia mateixa. Els codis reaccionaris de conducta social i de moral pública. El rebuig a la revolució feminista.

Hi ha una batalla cultural i ideològica per fer des del socialisme liberal contra aquesta doctrina. No n'hi ha prou amb la desqualificació. Necessitem rearmar els nostres arguments i enfrontar-los dia a dia, a tots els plànols del debat i als nous mitjans de comunicació.

3. Reformes que enforteixin la centralitat política.

El multipartidisme no és qüestionable perquè així ho decideixen els electors, però els seus efectes sí que són negociables. El multipartidisme a Espanya ha acabat configurant dos grans blocs enfrontats i antagònics. Semblam condemnats a perpetuar-los si no introduïm reformes electorals o facilitem la investidura a la minoria majoritària. Això tornaria al Parlament la geometria variable del pacte amb tothom i facilitaria els pactes d'Estat que necessita Espanya. Seria, a més a més, un poderós estímul electoral a les dues forces centrals del país.

Aquest debat ni és fàcil ni pacífic, per les evidents conseqüències estratègiques que comporta, però abordar-lo em sembla tan necessari i convenient com inajornable.

4. Estat de dret, institucions i Constitució.

Les nostres institucions democràtiques estan sotmeses a un assetjament extraordinari ia un perillós deteriorament de la seva credibilitat. Des de la pandèmia, el decret llei substitueix el Legislatiu i el Parlament perd poder. La seva projecció social es devalua per la creixent agressivitat de la polarització. El Poder Judicial està sotmès a múltiples pressions i recuperar-ne la credibilitat assegurant la seva independència és tasca primordial. Molts organismes institucionals han de ser reforçats en les condicions apartidistes i en l'objectivitat professional dels seus membres. Evitar la colonització partidista és fonamental. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials han de contribuir a restaurar l'edifici deliberatiu de la conversa pública que la democràcia exigeix ​​i no el contrari.

La Constitució necessita reformes, per motius de tothom conegut. Un debat intern ben plantejat ens hauria de permetre ordenar i sistematitzar les nostres propostes de reforma i enriquir així el debat polític del nostre país: des de les qüestions territorials del model autonòmic, a la reforma del Senat; des de la inclusió d'Europa al nostre text constitucional, al model de finançament de les autonomies i ajuntaments; des de la igualtat de dones i homes, a la incorporació de nous drets fonamentals, incloent-hi els digitals.

5. Renovació socialdemòcrata.

Tot i els notables avenços socials produïts aquests darrers anys, la socialdemocràcia troba límits a les seves polítiques d'igualtat. La fiscalitat internacional no avança. Noves necessitats defensives i un alt endeutament no permeten augments de despesa pública. Un nou capitalisme financer i globalitzat imposa límits a la legislació nacional. La tecnologia genera noves divisions socials entre països i entre treballadors. Els nous oligarques tecnològics imposen la seva llei al món. La llista d'aquests límits és malauradament massa llarga.

Hem de renovar les nostres eines, les nostres ofertes, els nostres instruments a favor de les nostres velles demandes. Estan sorgint noves idees sobre la necessitat de concretar objectius precisos en matèries vitals molt precàries: habitatge, energia, transport, com a banderes d'una política predistributiva i de resoldre les deficiències sorgides als serveis públics essencials, educació i sanitat principalment. Modernitzar la nostra oferta social no serà fàcil, perquè comporta també una controvertida anàlisi sobre el lliscament de la nostra despesa cap a la població gran i potser reorientacions de despesa cap a altres col·lectius.

En aquest sentit, les nostres polítiques pre i redistributives s'han de reformular per oferir als joves espanyols mesures capaces de recuperar el seu afecte per la política i la confiança en el PSOE. Des de la pobresa infantil fins a l'ascensor social educatiu; des de l'habitatge als contractes laborals d'inici i les seves condicions. Analitzar a fons la penetració del populisme i l'antipolítica entre els joves és una urgència vital.

És només un índex de les nostres urgències ideològiques i polítiques. El PSOE està mancat de pluralisme intern i de debat obert. Aquest és l'únic esperit d'aquest article"