I SI EL PROBLEMA FOS MADRID?

 I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva sent perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les companyies més grans del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc, etc, etc.

És una massa poblacional que no produeix absolutament res, però en canvi necessita uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. Antany, per sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent hi havia els delmes, avui els impostos. Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la subsistència pròpia. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són gairebé fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com a Espanya. Infraestructures radials, sobre estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Puerta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini el que ells anomenen la perifèria que cada cop més és allò més enllà de la M-30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'enfilar és l'odi cap al que ells anomenen els nacionalismes perifèrics. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que volen trencar Espanya però en realitat és la por de la seva subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti. Però això s'ha amagat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquelles perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per aconseguir la part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés és perquè està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-la d'alguna manera). 

Fa temps que penso que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, lúnica opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, aquesta realitat s'ignora. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la vila i el tall, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als indepes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és IMPOSSIBLE, qualsevol avenç. 

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària simplement perquè Espanya, amb el seu model d'epicentre únic actual, no sobreviu sense Catalunya, per això la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, si o si. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais adveneïts d'aquest nucli. 

Crec que Espanya estarà més a prop del federalisme amb un cisma independentista que sense. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'allisto ja mateix. - 29.5.21 Iñaki Anasagasti.