NO SOC EN JOSEP, SOC UN CHIHUAHUA

 Hi ha en els mitjans de comunicació una volença natural pel marginal. Un premi de notorietat que sempre guanya qui se situa en els marges. Fixada la premissa periodística que el noticiable és que un home mossegui a un gos i no al revés, qualsevol boutade passa a merèixer atenció. Li ha tocat aquesta setmana el torn als therians , adolescents que diuen identificar-se psicològicament i espiritualment amb animals i que, a estones, es comporten com a tals, imitant els seus moviments i sons. Miau, miau. Josep Martí i Blanch.

El friqui xaval de tota la vida, al que el carnestoltes se li queda curt, convertit per uns dies en epicentre de l’actualitat. És igual que els therians puguin comptar-se amb els dits de la mà i que per a la majoria d’ells –a excepció dels que pateixen una malaltia mental– la seva disfressa no sigui més que un passatemps tan innocent com inofensiu.

Fins aquí tot obeeix a la normalitat. La raresa, per definició minoritària i marginal, sempre ha provocat curiositat, quan no fascinació. Res no hi ha de dolent en treure per televisió a un noi de Barcelona preguntant-li els motius que l’impel·leixen a sortir al carrer caracteritzat com un llop gris i passar la tarda udolant per comunicar-se. Per descomptat que cal tolerar, com ell i els seus companys de joc exigeixen, el seu innocent hobby. Faltaria més! Llevat que el jove llop es prengui massa seriosament i decideixi mossegar-nos famolenc.

Una altra cosa és la pretensió d’inflar artificialment el debat sobre una cosa eminentment lúdica, fins a convertir-lo en una discussió sobre els límits de la identitat i el dret d’algú a ser tractat com un ós formiguer si aquesta és la seva elecció. És aquest un error, gairebé sempre voluntari, dels que expliquem allò que observem. Afegir transcendència social perquè la història que explicarem tingui més interès. És un fals debat. Perquè els therian assumeixen el caràcter eminentment lúdic i recreatiu de la seva afició. Coneixen els límits del seu joc i a cap no se li ocorre orinar en una caixa de sorra quan arriba a casa o demanar lladrant que li donin menjar en un bol dipositat a terra.

Parlar dels therian com el que no són, i que ni ells mateixos no pretenen, comporta un risc que ja s’ha fet evident en alguns fòrums. Doncs, situant la suposada identitat animal del subjecte therian com a una cosa de la qual convindria iniciar una discussió política i social (no juga a ser un gos, creu que és un gos i té dret a ser tractat com a tal) s’obre de bat a bat la porta per ridiculitzar qüestions molt més serioses. Assumptes dels què sí que ens ocupem com a societat des de fa temps. En aquest sentit, la banalitat revestida de serietat amb què es tracta de vegades el fenomen therian hauria de preocupar, sobretot, les persones trans i als defensors de les teories d’autodeterminació de gènere.

Vam començar decidint que volíem ser dones o homes, amb independència del marcatge biològic de cada un, i ara ja volem ser ànecs o cocodrils! Aviat voldrem ser un frigorífic! Amb independència del posicionament de cada un respecte als enverinats debats de gènere, ja s’adverteix la diferència entre el que mereix una aproximació seriosa i respectuosa i el que no és més que un passatemps, com sortir al parc amb una cua de gos enganxada al darrere per remenar-la durant una estona.

De la frivolitat amb què és tractat el fenomen therian se’n deriva una altra consideració més general. La insistència a devaluar la naturalesa humana per equiparar-la a la de la resta d’animals. Com si fos igual ser una persona que un cavall o que un conill. No faltarà mai un “especialista” validant tal insensatesa: el therian com a algú que escull ser una cosa millor i més autèntica que un home, un animal. La naturalesa humana descrita, per passiva, com a una cosa de la que val la pena escapar per a ser més autèntic i bo. Millor vaca que persona.

Res d’això no és al cap dels therian, que prou en tenen amb l’acne propi de l’edat. Som la gent més gran els que, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat, inflem una història com aquesta fins a convertir el que és un simple hobby en un manual de filosofia transcendent. I ara, si em permeten, els deixo. Que a estones no soc el Josep sinó un chihuahua. I ara just em treuen a passejar una estoneta. LA VANGUARDIA

Tambe hi ha antigues variacions com els homes gos, o els qui passegen verdures a la Xina.