TERRAPLANISME LINGÜÍSTIC

La Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats acaba de presentar el projecte de modificació del currículum de la matèria en Valencià: llengua i literatura per al Batxillerat. Aquesta modificació és en definitiva una censura sense precedents sobre autors no nascuts a la Comunitat Valenciana. Això és, en la pràctica, sobre autors catalans o balears. L'argument és la preservació de les “senyes d'identitat” valencianes per sobre de les quals puguin proporcionar les identitats arribades d'altres comunitats de l'estat amb la mateixa llengua.

Explicar això és tan tediós com infame i demencial resulta la proposta. La primera qüestió ve referida a la unitat de la llengua, anomenada valencià aquí i català en la resta del domini lingüístic. Sembla que a Pérez Llorca i a María del Carmen Ortí, la seva consellera d'Educació, els ha donat un atac de trumpismo i, com a perfectes antiilustrados, han decidit que els dictats de totes les universitats amb departaments de llengües romàniques de tot el planeta que reconeixen la unitat lingüística del català, no són més que deliris científics. Tal vegada equiparables a aquells que afirmen que la terra gira al voltant del sol o que les vacunes protegeixen de les malalties. Potser el Govern autonòmic és més de llargues sobretaules que de dictàmens d'especialistes.

Potser no tenen en compte que alguna vegada illetrats espanyols com Dámaso Alonso, llavors president de la RAE; Vicente Aleixandre, llavors recent premi Nobel de Literatura; Emilio Alarcos; Fernando Lázaro Carreter; Jesús Pabón, llavors president de la Reial Acadèmia d'Història; Antonio Buero Vallejo; José María Pemán; Camilo José Cela; Miguel Delibes; Luis Rosales, i altres sospitosos de separatisme català com ells van signar una carta en la qual afirmaven que és “culturalment aberrant tot intent (com el que contemplem) de desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana per la qual, com a escriptors i intel·lectuals espanyols, no tenim sinó respecte i admiració, dins de la qual el País Valencià ha tingut i té un lloc tan rellevant”. (Això de País Valencià no ho he escrit jo, clar, sinó ells, i el parèntesi d'actualitat també).

Llavors, de què va aquesta reforma curricular? Per a fer-nos una idea, podem provar amb una petita demostració inversa. Imaginem que el Govern català, aquest actual o qualsevol altre més nacionalista, hagués proposat excloure dels seus temaris acadèmics a escriptors i escriptores no nascuts a Catalunya amb el propòsit al caire de la imbecil·litat de preservar les seves senyes d'identitat. Quin maleït complex veuríem en això? Quins titulars amb acusacions de supremacisme no llegiríem? Quants tertulians no mourien el cap d'un costat a l'altre dels televisors amb el risc de sortir-se pels laterals de la pantalla i aires de dir que no pot ser, no pot ser? Doncs bé, això no ha passat ni sembla que vagi a passar a Catalunya. No obstant això, el que he comptat a l'inici de l'article sí que passarà davant de tots nosaltres al País Valencià. Sincerament, poden vostès imaginar que els autors castellans no nascuts en aquesta terra han de ser silenciats o relegats del temari precisament per haver escrit des de Sevilla o Madrid? Podem prescindir, aquí a la Comunitat Valenciana, de Cervantes, de Lorca o de Machadi, per nomenar solo a alguns? Pot prescindir la resta d'Espanya del valencià Blasco Ibáñez o dels argentins Borges i Alejandra Pizarnik, o del mexicà Rulfo, o del colombià García Márquez? Si algú a Espanya proposés això, Què es pensaria o es diria? La resposta no haig d'escriure-la, l'estic llegint en cadascuna de les circumvolucions del seu lúcid cervell de lector.

No obstant això, els estudiants valencians sí que hauran de prescindir de Ramon Llull, de Josep Pla, de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Josep Maria de Segarra, o de Quim Monzó, per nomenar només alguns escriptors molt rellevants de la literatura catalana que no és que entenem, és que formen part de tota la nostra tradició literària. S'imaginen a un professor de castellà a qui se li impedís parlar de la narrativa hispanoamericana perquè els hispanoamericans no conjuguen els verbs igual que en la Península? És que estem parlant d'això, senyor Pérez Llorca. Encara que de l'illetrat de la seva proposta tal vegada es deriva una ignorància que ho incapaciti per al sorprenent món de les metàfores. Amb la seva proposta, qualsevol amb sentit comú sap que no es pretén reforçar cap senya d'identitat que no sigui una altra que la de la llengua castellana, en afeblir voluntàriament aquella amb la qual el castellà, de moment, encara conviu aquí. 

Potser el senyor Pérez Llorca té algun complex amb la seva llengua materna, al seu partit en saben molt. Jo, en canvi, utilitzo la seva llengua oficial sense cap complex i, com a escriptor valencià en aquesta llengua, exigeixo al senyor Pérez Llorca i al seu partit que no ens prenguin als altres per imbècils acomplexats. Els escriptors i les escriptores valencians que escrivim en català sabrem defensar-nos sols, i en darrera instància, si no ho fem, pitjor per a nosaltres. Per descomptat no volem que vingui ningú a protegir-nos de ningú ni de res, menys encara d'aquells germans a les lletres que ens han fet escriptors a nosaltres, juntament, per descomptat, a altres com Ausiàs March, Joanot Martorell o qualsevol dels bons escriptors valencians que van existir i que existeixen.

No estem sempre amb la llibertat cap amunt i la llibertat cap avall? Doncs diguin-me quina mena de llibertat és la que priva l'alumnat dels i les millors en funció del seu naixement. Si una part de la societat demana que els professionals sanitaris tinguin algun coneixement de les llengües oficials per preservar la llibertat del ciutadà que s'hi dirigeix, des de les files del PP es contesta ràpidament que el més important és que el metge encerti i guareixi, és a dir, que sigui bo, no com parli ni on hagi nascut. No val això per a la literatura? Sembla que en el cas de la literatura allò interessant no és tant que siguem bons o no, sinó que els homes i dones de lletres hàgim nascut per aquí a prop. Total, és literatura, i valenciana (o catalana), és a dir, per a ells, res. Però la literatura, en qualsevol llengua, també té els seus poders curatius, i no tenen res a veure amb el lloc on la mare de l'escriptor o escriptora els va il·luminar. No siguem tan petits. Tan mediocres. Tan cutres.

És una censura en tota regla que encaixa perfectament amb l'esperit trumpista. Pérez Llorca i els seus es converteixen així en estults llenguaplanistes, cosa que no va fer cap dels seus antecessors del PP. I no donin la culpa a Vox, el partit ultra no faria malbé aquest govern a perdre si el PP es mantingués ferm amb els consensos científics com havia fet fins ara. Es tracta, sí, d'un atemptat dels pitjors, aquell que es perpetra contra la llibertat dels que han d'aprendre i per això, com a escriptor valencià, ho denuncia Joan Benesiu al País