BADALONA, 1976

Desclassifiquem records. Enric Juliana. El dia 2 de febrer del 1976 vaig anar a visitar Manel Armengol, el periodista que m’aconsellava durant les meves primeres passes en aquest ofici, als divuit anys. En Manel havia estat corresponsal de La Vanguardia a Badalona i ara estava fent un pas que m’impressionava. Estava entrant a la pista gran de Barcelona. Treballava els diumenges a la Hoja del Lunes, el diari únic dels dilluns, ja que diumenge era dia de descans en totes les redaccions, i havia començat a escriure per a la revista Economía Mediterránea , dirigida per Antonio Álvarez Solís, que publicava una separata d’informació catalana. Estaven apareixent noves publicacions. S’apropava el desglaç. Al meu amic li agradava la fotografia i s’havia comprat una bona càmera per donar suport a la seva feina. Havia fet un curs per aprendre a revelar. El visitava sovint per demanar-li consell, ja que acabava d’estrenar-me com a corresponsal del diari Tele/ eXpres a Badalona. Aquella tarda el vaig trobar molt neguitós, gairebé tremolós. Em va fer passar a l’habitació que feia servir com a laboratori. “Mira”, em va dir. Al fons d’una cubeta, sota la llum vermellosa, uns policies pegaven a un grup de manifestants arrupits.

En aquella cubeta s’estava revelant una de les grans fotos de la transició. “He de fer-les arribar al New York Times ”, em va dir. En va revelar diverses còpies, les va assecar, les va posar en sobres amb la seva targeta personal i va sortir amb la Vespa en direcció al Prat. A l’aeroport, va localitzar els passatgers que esperaven el vol a Nova York i va aconseguir que tres d’ells acceptessin un sobre, amb el prec de fer-lo arribar a la redacció del diari més gran dels Estats Units.

La va encertar. Els sobres van arribar. La foto de la repressió policial de la primera gran manifestació a Barcelona a favor de l’amnistia va sortir publicada al NYT el 15 de febrer, quan ja s’havia celebrat una segona manifestació, igualment convocada per l’ Assemblea de Catalunya, en la qual les unitats antiavalots van disparar moltes pilotes de goma.

Armengol va ser a la primera convocatòria i va ser valent. Va enquadrar bé. Va captar l'espertit d'aquell moment.  Allà va aparèixer l’instint d’un gran fotoperiodista. Ell encara no ho sabia. Va oferir les imatges al diari on treballava i a una agència de premsa. Li van dir que les hi podien comprar per una petita  quantitat per guardar-les a l’ arxiu, en espera de temps millors. Ningú no volia jugar-se la pell amb Carlos Arias Navarro a la presidència del Govern espanyol, i Manuel Fraga Iribarne al Ministeri de l’Interior. Només es va publicar una de les imatges, petita, en una columna, a Economía Mediterránea, i els van trucar immediatament de Madrid per amenaçar-los amb el tancament de la revista. Les fotos del febrer barceloní van arribar les setmanes següents a altres redaccions internacionals i el seu impacte va ser notori: l’altra cara de la península Ibèrica després de la revolució portuguesa.

Una imatge en blanc i negre en una pàgina amb gran densitat de text valia llavors més que mil paraules. Si aquella imatge reflectia l’ocàs d’una vella dictadura al sud d’Europa, valia més que dues mil paraules, ja que el 1976 la democràcia s’havia revaloritzat als Estats Units i a tot Europa occidental. Estava a punt d’estrenar-se la pel·lícula Tots els homes del president , amb Robert Redford i Dustin Hoffman en el paper de Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van investigar el cas Watergate, l’escàndol d’espionatge polític que va acabar provocant la renúncia de Richard Nixon el 1974. “La culpa és dels periodistes i dels professors”, va dir Nixon abans de dimitir. El seu jove admirador Donald Trump en va prendre nota. Un president dels Estats Units obligat a abandonar el càrrec per mentir. El soft power nord-americà no havia assolit mai tanta força. A l’altra banda hi havia les peludes celles de Leonid Bréjnev i els tancs soviètics entrant a Praga el maig del 1968.

1 i 8 de febrer, manifestacions massives a Barcelona a favor de l’amnistia, amb forta repressió policial. Èxit polític de l’ Assemblea de Catalunya, la més dinàmica plataforma unitària de l’oposició democràtica a Espanya. 15 de febrer i dies següents, publicació de les fotos de Manel Armengol en rellevants mitjans internacionals. 16 de febrer, primera visita del rei Joan Carles a Barcelona amb un discurs aperturista al Saló del Tinell, amb diversos paràgrafs redactats en llengua catalana.

1 de març. De manera sorprenent, va ser tolerada una manifestació a favor de l’amnistia a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya. Diverses entitats havien presentat una sol·licitud al Govern Civil, que no va donar mai cap resposta oficial. Ni sí, ni no. Tot i això, l’alcalde de la ciutat, Isidro Caballería, va contactar amb els sol·licitants, sota supervisió del governador civil, Salvador Sánchez Terán . Caballería era químic de l’empresa Cros, potent indústria catalana amb una gran fàbrica a Badalona des del 1875. Cros contaminava l’aire, i procurava tenir sempre un representant al Consistori badaloní. L’alcalde químic va comunicar que la manifestació es podria fer si tenia tres ingredients: només es podrien cridar consignes a favor de l’amnistia, s’hauria de respectar un itinerari i s’exigia un servei d’ordre.

La manifestació va tenir lloc pacíficament avui fa cinquanta anys, amb l’assistència d’unes cinc mil persones. Obria la marxa un cotxe de la policia municipal. Va ser portada a gairebé tots els diaris de Barcelona. Va ser interpretada com un senyal d’obertura política. Va ser la meva primera notícia en primera pàgina.

Unes audaces fotos de Manel Armengol van arribar als Estats Units i van tenir efecte

Des de dalt algú va decidir deixar sortir una mica de vapor i per pura casualitat la vàlvula va ser la ciutat del periodista que havia publicat unes fotos molt incòmodes per al règim al principal diari dels Estats Units. La transició, tot i això, no obeïa a un guió tancat, no hi havia un mag dirigint tots els moviments. Va ser un continu i dramàtic xoc de forces. Dos dies després de la pacífica manifestació de Badalona, la Policia Armada matava cinc treballadors a Vitòria en desallotjar una tancada sindical a l’església de Sant Francesc d’ Assís amb pilotes de goma, gasos lacrimògens i foc real. Arias Navarro s’estava convertint en un tap i Fraga no seria el seu successor.

Manel Armengol va esdevenir un gran fotoperiodista. Al cap d’uns anys un greu accident de circulació el va obligar a canviar de ritme. No podia portar gaire pes. Es va dedicar aleshores al retrat artístic. Avui viu retirat a Tiana i la seva afició és fotografiar núvols. “No tots m’interessen, no t’ho pensis, no hi ha gaires núvols amb caràcter”, em comenta, irònic. Des de casa veu Badalona, ciutat que continua emetent senyals. La seu del nou Ajuntament badaloní és en una plaça dedicada a l’ Assemblea de Catalunya.