En la nit dels temps de la intel·ligència artificial, com va passar amb altres descobriments, va existir la debilitat de pensar de manera filantròpica que aquell nou assoliment havia de ser gratuït i universal. I és la mateixa societat la que ha impedit que aquell desig es convertís en realitat. Al nostre món tot té un preu, i molt més les troballes que permeten avançar. Les bones intencions difícilment tenen cabuda en la nostra civilització. Els amos de Silicon Valley que van evolucionar cap a la IA van voler que aquesta nova eina fos universal i gratuïta.

Tot anava pel bon camí fins que el mercat tecnològic va començar a fixar preus a les companyies d’IA. Sense sortir a borsa, el valor d’Open­AI, Nvidia, Gemini, xAI o Anthropic es va situar per sobre dels 1.000 mi­lions de dòlars. I la xifra va anar en augment i amb això, els seus líders, Sam Altman, Jensen Huang, Sundar Pichai, Elon Musk o Dario Amodei, van deixar de defensar les seves intencions inicials.

Quan les xifres van arribar a cotes estratosfèriques, els bons sentiments van donar pas a fusions, enfrontaments, secrets, plets, geopolítica, regulació, poder i una cursa cap a la intel·ligència artificial general –el màxim nivell d’IA– que ha convertit el sector en un camp de batalla. És la guerra de la IA, l’AI war. 

I com en totes les guerres hi ha herois. Una d’aquestes heroïnes és Zoë Hitzig, investigadora científica d’OpenAI. The New York Times va publicar que abandonava la companyia a l’assabentar-se que Altman havia ordenat iniciar proves per col·locar publicitat en les respostes del ChatGPT. Hitzig, poetessa i doctora en Economia per Harvard, desenvolupava programes sobre privacitat i transparència. Quan se’n va anar, va escriure: “OpenAI està cometent els errors que va fer Face­book. Ho deixo”.

Hitzig pensa que una màquina que acumula confessions íntimes de milions de persones no s’hauria de convertir en una plataforma de manipulació. Quan el negoci depèn d’atenció, retenció i segmentació, el sistema podria optimitzar no necessàriament per veritat o utilitat, sinó per dependència i permanència.

L’eina més potent creada mai per l’ésser humà no té fre. I el problema una vegada més no és tecnològic, és de governança. La màquina no és el perill, el perill som nosaltres. Albert Montagut.