Autors i autores de ficció solen coincidir a dir que les seves obres són més llegides per dones que per homes. La bretxa fins i tot es fa evident en l’entorn immediat de l’escriptor. Vegem un exemple basat en les peripècies del novel·lista X. Publica una novel·la abans de Sant Jordi. Les seves familiars o les seves amigues no només la compren, sinó que bona part també faran el pas següent: llegir-la. En canvi, els familiars i els amics, amb alguna digna excepció, es guardaran el llibre per a l’estiu. El motiu? La tendència a l’utilitarisme: els homes que encara conserven l’hàbit de llegir limiten el temps disponible als assajos. No és que reneguin de les novel·les ni que hagin perdut l’interès per les històries, és que en consumeixen per altres vies, sobretot a les sèries.
Que ningú ja no entengui les ‘boutades’ o la ironia és tota una invitació a l’autocensura
Tornem a X. Malgrat el bon propòsit d’emportar-se el llibre a la maleta, només un parell dels seus amics se’l llegiran durant les vacances. Just llavors, X, que a hores d’ara ja haurà assumit que el cicle vital del seu llibre s’ha acabat i que no el compra ningú, que cap editor estranger no s’hi interessarà, que amb prou feines queden exemplars a les llibreries i que la seva editorial ja ha girat full, rebrà un watsap del seu amic M escrit des de Cadaqués, Segur de Calafell o la península de Samaná. Dirà: “Que bo el teu llibre, m’ha encantat, espero que es vengui molt. Has de demanar que te’l tradueixin a altres idiomes”. “A bona hora”, pensarà X, decebut, si és la seva primera novel·la; resignat, si ja ha fracassat amb d’altres.
Per la informació que té el sector editorial, sembla evident que els nens neixen com lectors de ficció i que al llarg dels anys aprenen a deixar de ser-ho, mentre que les noies persisteixen més temps. Els nois no en tenen cap culpa: en la vida d’avui, cal oposar una resistència heroica per no deixar-se portar per aquesta tendència a l’utilitarisme cada vegada més accentuada. Tot i això, és positiu que es llegeixi, almenys, assaig. La lectura pausada afavoreix la comprensió dels conceptes, molt més que el surfeig de pantalles.
Marató de lectura de Pedro Páramo aquesta setmana a Guadalajara (Mèxic)Francisco Guasco/EFE
Hi ha consens a dir que llegir ficció amplia la capacitat d’expressar sentiments i, sobretot, la d’entendre els dels altres. Aquest aprenentatge emocional no té equivalent en altres formats de consum d’històries, perquè és aquesta lectura calmada la que permet assimilar els conceptes que fan a les persones reflexives, empàtiques i tolerants.
Igual que hi ha peixeres (més impenetrables que les bombolles) ideològiques, també n’hi ha, cada vegada més diferenciades, de marc mental. No hi ha marcs millors ni pitjors, però sí diferents. I això crea desacords perillosos. Entre els lectors habituals de novel·les, es dona un aprenentatge gradual del que és simbòlic que ensenya a contextualitzar el significat de les paraules. Però, avui, la ironia, el sobreentès, la boutade , el doble sentit o l’el·lipsi són usos no literals del llenguatge per als quals la nova societat està cada vegada menys preparada. No només per fer-los servir, sinó també per desxifrar-los.
D’exemples com les lectures absurdes que es van fer de la boutade d’ Eduardo Mendoza sobre Sant Jordi i el drac en tenim cada dia. També en el periodisme. Hi ha opinadors que estan limitant l’ús de la ironia perquè, massa vegades, els lectors es prenen en sentit perillosament literal el que pretenia ser un recurs estilístic. Davant l’evidència que cada vegada hi ha més gent incapaç de reconèixer el llenguatge irònic, alguns columnistes tendeixen a escriure més pla, no sigui que els acusin de donar suport al que precisament proven de rebatre. I això és una mena d’autocensura.
Perquè, cada cop més, hi haurà la temptació de confinar-se dins de la pròpia peixera. De manera natural, es configuraran espais segurs on les persones que es van formar llegint novel·les i poesia puguin jugar al seu aire amb les paraules sense que les expulsin del partit. Però per blindar aquest privilegi seria de gran ajuda comptar amb xarxes socials regulades, i aquest és un tema que supera el marc d’aquest article. Miquel Molina Muntané
0 Comentaris