Sant Jordi és un monstre cultural: fins els grans grups, els segells d’èxit i els llibreters més sòlids comenten en veu baixa que concentrar les vendes de llibres en dos moments de l’any és una barbaritat. Es venen llibres per Sant Jordi i per Nadal. Durant la resta de l’any, visitem les llibreries els lectors habituals, els que mantenim la indústria del llibre en les seves discretes vendes reals, escriu Antoni Puigverd a la vanguardia.

Pel que fa al simbolisme de la festa, aquest any, Eduardo Mendoza ha obtingut el protagonisme que buscaven els nous premis d’Òmnium (operació més comercial que cultural) i el flamant premi d’Aena de Maurici Lucena (i perdó per la rima). Mendoza és un autor notable, a qui aprecio i valoro, però a qui no crec que calgui adorar, malgrat que ha estat oficialitzat amb tots els premis institucionals haguts i per haver.

Per l’article del meu estimat Llàtzer Moix d’ahir, m’he assabentat que uns energúmens volien cremar els llibres de Mendoza pel que va dir de Sant Jordi. Dies enrere, pels editorials del nostre diari i d’El País, ja m’havia assabentat que en alguns sectors de la societat catalana havia estat criticat amb rancor. Llegint tants articles de desgreuge, em vaig preguntar si hi ha algú d’un cert relleu o importància (es digui Puigdemont, Illa, Sánchez, Mendoza o Trump) que no sigui crucificat en algun racó de les xarxes socials o en algun libel digital.

No hi ha fama que no susciti ressentiment, i això és indicatiu de la salut mental de les nostres societats. Però precisament perquè és tan freqüent, ja tothom ho dona per descomptat. Per què, doncs, calia defensar emfàticament Mendoza, quan deixem passar coses molt més greus com si no tinguessin importància? Aquests dies, per exemple, també hem sabut que el pacte PP-Vox a l’Aragó demonitza la llengua que es parla a la Franja. Fa dècades que això passa a València. És força més important un pacte de govern que una atzagaiada digital; tanmateix, poques defenses, llevat la de Màrius Carol, hem llegit d’una llengua mil·lenària que està vivint moments de màxima alerta. L’alegria d’un Sant Jordi radiant amaga el pessimisme d’aquesta alerta. La broma de Mendoza fa pensar en el riure dels que van amb un Ferrari quan veuen una carraca aturada a la cuneta. 

Es podria considerar que les declaracions de Mendoza són un MacGuffin per distreure la nostra atenció de l'Aragó?.  Possiblement no, però així i tot, jo no ho descartaria..

Per cert, era una burla poc fonamentada. Maltractador d’animals? Com explicava el poeta Narcís Comadira a l’Ara, Sant Jordi era un pretor romà (va ser martiritzat per negar-se a matar cristians). Essent pretor, devia tenir cavall: no hi ha cavaller que no estimi el seu cavall. Intrús Sant Jordi a la festa del llibre? És patró de Catalunya des del 1456, just quan s’inventava la impremta. Encensat per la seva qualitat, Mendoza és també campió de l’humorisme i de la irònica desafecció nacional. Les nostres elits cosmopolites donen per fet que les identitats nacionals són un destorb passat de moda. Tanmateix, a tot arreu són encara ben determinants. Per què resisteixen, si no, l’Iran, Gaza o Ucraïna? Per què no hauria de passar igual aquí?