ORWELL AL SUPERMERCAT

 Diuen que quan un té un martell veu claus a tot arreu. És la tendència –tan humana– a resoldre problemes amb l'eina més a mà. Però, què passa quan qui veu claus i es precipita a clavar-los, vingui o no vingui a tomb, no és la persona que té el martell, sinó el martell, pel seu compte? - Carles Casajuana a la vanguardia.

No fa gaire, Warren Rajah, ciutadà britànic, va ser obligat a anar-se'n d'un supermercat de la cadena Sainsbury on comprava habitualment, a Londres, perquè el programa de vigilància a través del reconeixement facial contractat per l?empresa el va confondre amb una altra persona. Els empleats del supermercat van convidar Rajah a abandonar el local, però no van encertar a explicar-li per què se n'havia d'anar. No ho sabien. La presumpció de tots era que l'havien enxampat en algun establiment de la cadena intentant robar, però Rajah va insistir que mai no havia causat cap problema.

Li van dir que es posés en contacte amb l'empresa de reconeixement facial, Facewatch, i els responsables de Facewatch li van demanar que enviés una fotografia seva i una còpia del passaport per verificar si coincidien amb les imatges que tenien a la base de dades. Com és lògic, Warren Rajah va dir que no li corresponia a ell demostrar que no era cap delinqüent, que qui ho havia de demostrar, per prohibir-li l'entrada als supermercats, era Sainsbury. Però les protestes van ser inútils.

Warren Rajah deu ser un sant, o està tan acostumat als productes de Sainsbury que no li venia de gust canviar de supermercat, perquè es va armar de paciència i va fer tot el que li van demanar. Gràcies a això, després de diverses anades i vingudes, l'assumpte es va aclarir. Els empleats del supermercat havien interpretat malament la informació que havien rebut de Facewatch. Li havien confós amb una altra persona. Sainsbury no tenia res contra ell. Podia entrar a tots els locals de la cadena. Sorry. Un malentès.

El cas en si no té cap importància, però il·lustra bé un perill nou. Els ordinadors i programes informàtics no han sentit a parlar de la presumpció d'innocència. No entenen aquests refinaments. Per a ells, tots en som culpables fins que demostrem que som innocents.

Són les primeres escaramusses d'una guerra que no ha fet res més que començar i que sens dubte serà una de les conflagracions del segle. Qui mana aquí son els algoritmes i els que s'estan fent d'or amb l'addicció que creen o nosaltres? El progrés sempre treu amb una mà una part del que ens dóna amb l'altra. Com va dir –més o menys– l'humorista nord-americà Alice Kahn: “Si voleu una llista dels inconvenients del progrés tecnologia digital, marqueu-ne tres”.