La Setmana Santa, tal com es viu en moltes ciutats i pobles, combina elements religiosos, tradicionals i folklòrics que, al meu entendre, sovint han evolucionat cap a un espectacle més turístic que espiritual. Em costa entendre que en ple segle XXI aquestes manifestacions continuïn tenint un pes tan gran, especialment quan alguns dels seus elements —processons ostentoses, imatges barroques, rituals exagerats— que semblen més vinculats a la tradició cultural que no pas a la fe, com seria el cas dels que desfilen amb el capirot o els que s'autoflagel·len.

Des de petit ja em sorprenia aquesta barreja de religió, ritual i exhibició pública, i encara més quan veia incoherències entre el discurs moral i les pràctiques reals d’alguns dels seus protagonistes.--Recordo que el Sr. Pérez explicava que les autoritats municipals i eclesiàstiques de Terrassa, el Divendres Sant després dels actes protocol·laris i processons, anaven a afartar-se a base de bé a un bon restaurant, i no de peix, precisament--.

Tot plegat em fa pensar en com de difícil pot ser, per a un país, deixar enrere determinats esquemes culturals i simbòlics que arrosseguen segles d’història.

Aquesta celebració, amb el seu pes tradicional i emocional, ajuda a entendre per què certs canvis socials i culturals avancen amb tanta lentitud. També explica, en part, la complexitat d’una Espanya que sovint sembla atrapada entre la voluntat de modernitzar-se i la força d’un passat que encara condiciona moltes de les seves expressions col·lectives. Un passat del qual no vol, no pot, ni se’n sap sortir.

L'expressió «tonto de capirote» s'utilitza en espanyol per descriure algú extremadament neci, maldestre o incapaç, intensificant la idea d'estupidesa. El seu origen es remunta a l'Edat Mitjana i la Inquisició, quan els condemnats portaven un capirot (gorra cònica) com a símbol públic de la seva falta.