La historiadora de l'art María Pandiello, analitza l'imaginari col·lectiu de la fi dels temps i enllaça episodis històrics concrets, com la Peste Negra, o el sorgiment de moviments mil·lenaristes a l'Europa baixmedieval, per traçar paral·lelismes amb la present era d'incertesa: Tenim mil imatges al cap, que recorden i evoquen l'apocalips, algunas d'elles, fins i tot continúen de manera crónica en el nostre present. En un moment de caos geopolític, guerres, canvi climàtic i crisis econòmiques, les imatges apocalíptiques no falten, sinó que s'assemblen a una realitat present o per venir: En aquest terreny adobat apareix Apocalipsi: revelacions, pors i futurs possibles de la historiadora de l'art María Pandiello, un volum publicat el passat mes de novembre d'apocalipsi, la creació i les imatges. El llibre analitza l'imaginari col·lectiu de la fi dels temps, i enllaça episodis històrics concrets, com ara la Pesta Negra o el sorgiment de moviments mil·lenaristes a l'Europa baix medieval, per traçar paral·lelismes amb l'era d'incertesa que estem travessant.
L'apocalipsi, com esmenta Pandiello al seu llibre, significa revelació en grec antic. L'autora parteix d'aquesta etimologia per desmuntar la interpretació més catastrofista, rebutjant la idea que l'apocalipsi és un esdeveniment sense més possibilitats polítiques que la del patiment, una visió que arriba a reproduir-se fins i tot des de les noves tecnologies i l'imaginari bèl·lic. Ja al primer capítol, Pandiello parla de com no hauríem de deixar l'imaginari de l'apocalipsi en mans dels individus que es construeixen uns búnquers luxosos en aquesta època. Com Pandiello destaca citant la tesi de De Martino, l'apocalipsi és “una metàfora recurrent quan la cultura ja no es pot sostenir a si mateixa ni pot garantir la dignitat de les vides”.

Més enllà, Pandiello planteja la idea de viure en un món on l'apocalipsi ja ha passat, i on hem de retrobar-nos amb les ruïnes. La idea de la ruïna és molt present al llibre, una noció que l'autora reconeix ha estat inspirada per la novel·la de Mary Shelley L'últim home i la visió històrica de Walter Benjamin.

Per a Pandiello, l'apocalipsi no és una explosió sobtada "com ens volen fer creure els que es lucren construint búnquers de luxe; succeeix de forma lenta, moltes vegades dolorosa i de vegades és fins i tot imperceptible. Són moviments històrics que deixen enrere un món obsolet i s'obren cap a un de nou". Per això el llibre acaba amb les ruïnes. I en un present marcat per l'escalfament global, els genocidis i l'amenaça constant de la guerra nuclear aquesta pregunta adquireix una urgència total.

Davant d'això, Pandiello llança una darrera reflexió, tan lúcida com necessària: “En aquest context sembla comprensible –i desitjable– la invocació de la fi d'un món, que no s'ha de confondre amb la fi del món”. Perquè potser allò que s'acaba no és la vida, sinó una manera d'entendre-la. I en aquesta distinció, en aquest matís, hi ha justament la possibilitat d'imaginar alguna cosa nova.

L'article és més llarg, però prefereixo destacar aquesta darrera part, que és per a mi la més interessant i disruptora de la concepció que es té de l'apocalipsi. Blog del proyecto Lemu. del Proyecto Lemu

¡Y SI EL APOCALIPSIS NO FUERA EL FINAL, SINÓ EL COMIENZO?