La massacre de la desbandá de Màlaga havia d'estar en la ment de Picasso quan va crear el mural que li havia encarregat la República Espanyola. Al gener de 1937, quan accepta l'encàrrec de la República Espanyola per a realitzar un gran mural per a l'Exposició Internacional de París, Picasso viu la que després recordarà com “la pitjor època de la meva vida”. El pintor té 54 anys i la seva fins llavors despreocupada poligàmia li ensenya les dents: el divorci amb Olga Koklova s'ha convertit en un infern; Marie-Thérèse Walter, l'amant amb la qual havia iniciat una relació quan encara era menor d'edat, l'ha tornat a fer pare (Maia) i ell s'ha enamorat de nou de l'artista i fotògrafa Daura Maar.
Picasso està desconcertat i deprimit, però el seu desassossec no és fruit únicament dels seus embolics de faldilles. La Guerra Civil està destruint el seu país i ell, com a artista que ja forma part de la història, sent que ja ho ha dit tot -en l'horitzó observa amb preocupació a rivals com Dalí i Miró-. Escriu poemes, però no té ni la més remota idea de què fer amb l'encàrrec del Govern espanyol. “Si tenim a Picasso en cos i ànima, l'impacte serà major que una batalla guanyada en l'enfront dels feixistes”, va intuir Negrín amb visió de la jugada.

Picasso està desconcertat i deprimit: la Guerra Civil està destruint el seu país i sent que, com a artista, ja ho ha dit tot

Picasso freqüenta els cafès amb al poeta Paul Éluard, militant comunista, i la seva esposa Nusch, i camina al costat de Dora Maar, dona d'esquerres i figura fonamental sense la qual “mai hauria pintat el Guernica . No tinc proves, però tampoc molts dubtes”, assenyala la historiadora Josefina Alix. “Fins a mitjan abril va estar totalment bloquejat –constata–, i no va ser fins als dies 18 i 19 d'abril quan va començar a fer una sèrie de dibuixos per al pavelló, però estava mig idiota: el tema era el pintor en el taller i solo en un d'ells apareix un braç enlaire amb una falç i un martell. Per a res apareix el tema de la guerra”, explica Alix, autora d'una monografia Gernika. Història d'un quadre, de 1993, en la qual plantejava la possibilitat que l'artista va poder haver-se vist influït per les imatges que van arribar a París de la desbandá, com es coneix a la fugida de la població malaguenya després de la caiguda de la ciutat en mans de les tropes franquistes. La marea humana (300.000 persones, el major èxode humà en la història d'Europa) escapava de les possibles represàlies dels vencedors, però es va trobar amb una cosa pitjor: va ser massacrada des de la mar pels bombardejos dels vaixells i des de l'aire per l'aviació. En la carretera de Màlaga a Almeria van morir entre 4.500 i 6.500 persones, sent un dels episodis més sagnants i desconeguts de la Guerra Civil.

La desbandá va tenir lloc el 8 de febrer i, segons Alix, Picasso va poder tenir coneixement dels fets a través del novel·lista Arthur Koestler, que els va presenciar, o de André Malraux, l'esquadrilla del qual va lliurar allí la seva última batalla. “Estic segura que la notícia li va impactar, havia nascut a Màlaga i allí continuava vivint la seva família. A tothom li commou més el que passa al seu poble que en un altre lloc. La imatge de la mare amb el seu fill mort als braços va poder veure-la en les fotografies que van circular de la desbandá, per descomptat és impossible que la veiés en la població de Gernika”.

“Havia nascut a Màlaga i allí continuava vivint la seva família. A tothom li commou més el que passa al seu poble que en un altre lloc”, afirma la historiadora Josefina Alix. El col·leccionista i investigador Alain Moreau creu haver donat amb la prova definitiva que avalaria aquesta hipòtesi. Es tracta d'un pastís d'una mare amb el seu fill mort pujant una escala, dedicat a Paul i Nusch Eluàrd i datat el 5 de març, és a dir, després de la desbandá i abans del bombardeig de Guernica, el 26 d'abril. Moreau, conscient que la història de l'art està plena de forats negres, està convençut que aquesta petita obra canvia la història del quadre més famós del segle XX, però només disposa d'una fotografia. La pista de l'original es va perdre després de la denúncia del col·leccionista que la va adquirir en una galeria de Londres. “Van demanar a Palau i Fabre que l'autentiqués i va respondre: ‘fins als millors falsificadors cometen errors’, creient que era impossible que ho hagués fet abans de la tragèdia basca. Però per a mi, el fet justament que estigui datat abans és el que em fa pensar que és autèntic”, argumenta Moreau, amb l'esperança que algun dia surti a la llum (en En línia Picasso Project, una biografia viva del pintor impulsada per l'expert Enrique Mallén i allotjada en la Sam Houston State University no hi ha rastre d'ella).

Més cautelós, Eugenio Carmona, catedràtic d'Història de l'Art de la Universitat de Màlaga, i autor al costat de Pablo Rodríguez de l'assaig Guernica i l'imaginari de Picasso, pensa que Picasso no era aliè a la desbandá però no es pot dir que es va inspirar en ella. “L'ideograma de la dona amb nen mort pot estar efectivament associat a la Desbandá, però també pot tenir a veure amb imatges de la pel·lícula Cuirassat Potemkin o amb la Pietat”. Carmona difereix de Alix respecte als primers esbossos en el sentit que no creu que el tema fos el pintor i la model sinó que “volia representar l'aliança entre els artistes i la causa dels treballadors”.

Set dies més tard d'aquests dibuixos va ocórrer el bombardeig de Guernica. Es van produir imatges esborronadores, “però no sembla que afectés el seu treball. Tot canvia -continua- l'1 de maig després d'assistir a la multitudinària manifestació del Dia dels Treballadors de París, que es converteix en un crit contra els bombardejos indiscriminats sobre la població civil. Comença llavors a fer els primers esbossos que li conduirien al mural definitiu”. I cita les declaracions que va fer a Elizabeth McCausland per al Springfield Republiquen: “En el mural en el qual actualment treball i que titularé Guernica i en totes les meves obres recents exprés clarament el meu odi cap a la casta militar, que ha enfonsat a Espanya en un oceà de dolor i mort”. És a dir, manifesta la seva intenció de titular-ho així, no que els fets fossin el punt de partida.

Per a Picasso era molt més rendible titular el mural Guernica que no La desbandá. Amb excepció de l'enfonsament del Titanic havia estat el succés amb major cobertura mediàtica de la història, i ell era molt agut en qüestions de màrqueting”. Efectivament, “de Guernica el Guernica només té el títol” , apunta per la seva part Rafael Inglada, biògraf i cap de publicacions de la Casa Natal Picasso, que dissenteix de la hipòtesi que la massacre de Màlaga influís en el mural, però a canvi aporta una altra de la qual està absolutament convençut.

Picasso es va inspirar en la tragèdia de Cervantes El cèrcol de Numància, a l'estrena teatral del qual a París va assistir el 22 d'abril. El seu protagonista, l'actor Jean-Louis Barrualt, amic de Picasso, assajava la peça en el número 7 de la rue donis Grands-*Augustins, just en el moment en què el pintor es va instal·lar en l'estudi on va pintar el quadre.

GerniKa és l'obra del segle XX que més interpretacions ha suscitat, des de la seqüència de poc més de cinc minuts de la pel·lícula Adeu a les armes, de Frank Borzage, drama antibel·licista inspirat en la novel·la d'Ernest Hemingway que es va estrenar a París en 1933, segons ha defensat el director de fotografia José Luis Alcaine, al fet que fos un homenatge al torero Ignacio Sánchez Mejías. - Maria Teresa Sesé Monclus