La memòria involuntària és un dels fenòmens que semblen petits, gairebé insignificants, però que contenen una força capaç de reorganitzar la vida interior. No es convoca, no es busca, no es treballa: irromp. I en aquesta irrupció, de vegades mínima —una olor, un sabor, una textura, una llum— s'obre una esquerda per la qual el passat entra amb una nitidesa que cap voluntat no podria produir. Sobre aquesta memòria i Proust, reflexiona Gabriel Magalhães mitjançant una experiència personal.
"La memòria involuntària és l'esquerda per la qual el temps recorda que no existeix."
"A partir d'una certa edat, la vida va rifant malalties entre els nostres amics, i un servidor, per descomptat, participa també en aquest sorteig macabre. Recentment, a una persona molt estimada li va tocar un greu problema de salut, d'aquests que s'ho poden emportar tot, com un huracà trasbalsat. Parlant per telèfon amb aquest amic català, ell em va fer possible dolència exigia, cosa que l'inquietava: la pèrdua de la parla.
–No us preocupeu gaire –li vaig dir–. Segons la llei de Proust, això, en principi, ja no passarà.
I, és clar, vaig haver d'explicar al meu amic aquesta llei consoladora que m'he inventat pel meu bon govern i que és una de les aspirines de la meva vida. Al final del primer tom d'A la recerca del temps perdut, aquest gegantí tapís de subtileses i minúcies de Marcel Proust, el narrador, entrant als balancejos agònics de l'adolescència, s'enamora líricament d'una noia. No són fàcils els primers contactes –gairebé res no és fàcil i directe a l'univers d'aquest autor–, i el jove, en la seva soledat, imagina cartes delicioses que ella li escriurà i que ell va redactant a l'esborrany de la seva ment. Fins que s'adona que mai no rebrà aquestes epístoles perquè el que s'imagina no passarà mai com ho hem somiat. La nostra imaginació crema, destrueix possibilitats de la vida real. El protagonista deixa llavors de gargotejar en el seu esperit aquestes missives per augmentar les probabilitats que algun dia li arribi una carta de la jove. Enunciem, doncs, la llei de Proust: en principi, tot el que imaginem no passarà, si més no de la manera que ho havíem pensat. Podran passar moltes coses dolentes, moltes coses bones, però no exactament aquelles que alimenten la nostra ansietat o que la nostra vanaglòria paladeja en la nostra fantasia.
Quan passen els anys, cal admetre que la llei de Proust és certa. S'han escrit moltes novel·les sobre la diferència abismal entre allò que hom suposava que seria la seva existència i allò que al final va ser la seva biografia. La més important creació novel·lesca portuguesa, el llibre Os Maias (1888), d'Eça de Queirós, tracta l'assumpte. És una bíblia del desengany, com L'educació sentimental, de Flaubert, o Una vida, de Maupassant.
En principi, tot el que imaginem no passarà, almenys de la manera que ho havíem pensat
En la nostra joventut, la llei de Proust ens sembla inacceptable perquè vivim centrats, hipnòticament, en les al·lucinacions de la lluna del parabrisa del nostre futur, sense parar gaire atenció al que flueix al mirall retrovisor dels records. Per acceptar aquest principi proustià, cal tenir alguna humilitat estructural i aquesta sol venir amb els anys, quan ve. Un cop admesa, la llei de Proust ens allibera de la cohort de fantasmes que tots portem a dins. I en els quals, per desgràcia, sovint creiem a ulls clucs, patint innecessàriament.
Per tant, tot el que tems no passarà. Això pot semblar una forma de bonisme, cosa que no va lluny de la innocència optimista del Càndid de Voltaire, ho admeto, però en realitat l'axioma no determina que la desgràcia o el patiment no arribaran: senzillament, seran molt diferents del que anem recelant. A més, la llei de Proust té una altra cara: tampoc el que somies de grandiós per a tu, aquests caramels de glòria que es xuclen per dins, seran reals. Aquest principi acaba sent una manera superior de clarividència, que deixa en el nostre esperit una gran pau, serena i llisa com la sorra d'una platja al primer clarejar, quan ha baixat la marea.
I el més curiós és que aquesta llei, que val per a les persones, també resulta certa per a les nacions. Un dels grans temors de la història portuguesa ha estat l'ocupació militar del nostre país per Espanya, el seu veí poderós. Sobretot després de la recuperació de la independència, el 1640, allò que els portuguesos anomenem la “restauració”, el gran malson dels lusitans va ser una possible invasió espanyola triomfant. Per combatre aquesta inquietud, aquest gran fantasma, es va imaginar un complicat pla: transportar tota la cort i l'Estat al Brasil, per continuar alçant-hi l'estendard de la independència nacional. No va ser, però, necessari desencadenar aquest arbitri durant els segles XVII i XVIII. I quan, el 1807, finalment es va activar l'operació i tota la cort va fugir cap a Rio de Janeiro en una gran armada, els exèrcits que havien travessat la frontera eren les hostes gales de Napoleó Bonaparte, comandades per Junot, que venien a vendre'ns les doctrines de la Revolució Francesa a canonada. Iraq. Aquesta seria una altra manera de formular la llei de Proust: el món real resulta molt més creatiu que les nostres ficcions, cosa que els novel·listes saben ser la pura veritat.
I com està el meu amic? Pocs dies després de la seva operació, vaig parlar amb ell per WhatsApp, amb càmera inclosa. “Em sent, Gabriel?”, va ser el primer que em va dir. I somreia. Estava entubat, s'alimentava per una sonda, li espera una llarga recuperació, però parlava força bé. Els mateixos metges van confessar que la intervenció havia anat millor del que esperaven: també per a ells la llei de Proust va tenir alguna vigència. La vida humana és dura i, en aquest temps de tantes ombres, l'ànima se'ns pot omplir de visions espantoses com a horitzó de futur. No hi creguem. Cal confiar en la dinàmica divina de la realitat, capaç d'inventar, a cada instant, meravelles quotidianes que no havíem previst.