LA LLENGUA COMUNA

 Carles III, va començar el seu discurs al Capitoli amb una frase de Wilde: "Ho tenim tot en comú amb els americans llevat, esclar, de l’idioma". La citació és d’El fantasma de Canterville, però ha deambulat tant que la seva versió més cèlebre –“dos països separats per una llengua comuna”– s’atribueix també a Shaw i a Churchill, sense certesa. La frase sobre el malentès idiomàtic és, ella mateixa, un malentès. Trump, aquell mateix matí, havia elogiat el “preciós accent” del rei, i al vespre, al sopar d’ Estat, encara l’havia d’omplir d’elogis. El que va venir després –entre discursos, brindis i cortesies– va ser una conversa xifrada en dos plans.

El primer és històric. A les paraules que Trump va deixar anar a Davos –“sense nosaltres, els europeus parlarien alemany i una mica de japonès”–, Carles va respondre al sopar amb una pulla precisa: “M’atreveixo a dir que, si no fos per nosaltres, vostès estarien parlant francès”. Darrere de la broma, gairebé tres segles. Sense la victòria britànica sobre França al Quebec el 1759, el mapa lingüístic de l’Amèrica del Nord hauria estat molt diferent. El que es discutia entre línies era què compta més: la victòria dels EUA el 1945 o la d’ Anglaterra gairebé dos segles abans. Dit d’una altra manera, qui li deu la llengua a qui.

El segon és més còmic. Trump, en la benvinguda, va parlar del “coratge anglosaxó” i la “fe anglesa” que corrien per les venes dels patriotes del 1776. En la seva visió, els americans són anglesos a l’altra banda del mar, hereus de sang. Carles va respondre amb Wilde, Dickens, Lincoln i la Carta Magna: quatre herències que no són de ningú i són de tothom. Curiós: el rei hereditari defensant la nació oberta i el president electe defensant el llinatge tancat.

Orwell pensava que l’humor anglès era alguna cosa més que la gràcia nacional. Per a ell era una manera democràtica d’abaixar-li els fums al poderós sense semblar que se l’ataca. I continua funcionant. El més extraordinari és que aquesta vegada els fums els abaixava un rei, i els va abaixar a un president que va de rei. Quan parlar de debò ja no serveix, queda la intel·ligència de dir les coses importants en forma d’acudit. 

Marta Rebón, a la vanguardia. La fotografia és de Julia Demaree Nikhinson/AP   .