ARA LAMINE YAMAL NO ÉS ESPANYOL

 Engegar algú a pastar fang, com a expressió ben catalana, té els dies comptats. El llenguatge evoluciona, també els temps, i el compte d’X de Rodalies, responent una usuària de tren, ens ha regalat aquests dies una delícia per dir el mateix. Apunteu-vos-la: “Bon dia, per anar de Granollers a Manlleu has d’anar fins a Sants, d’allà agafar el tren fins a Fabra i Puig, enllaçar amb l’autocar fins a la Garriga i continuar el trajecte fins a Vic i tornar a agafar un bus fins Manlleu”.

Una gimcanada per a una distància de només 56 quilòmetres entre una ciutat i l’altra que l’hem adoptada ràpidament. @_Jimvill_ ja l’ha emprada per engegar Universitarios Católicos, que davant la foto de Lamine Yamal postrant-se de genolls a la islàmica manera per tocar amb el front la gespa després del seu gol a l’Aràbia Saudita, va escriure: “Resem per la conversió de Lamine Yamal”.

L’apreciació d’Universitarios Católicos, rai, que n’hi ha que han anat molt més enllà: “Espanya és cristiana i no musulmana”, “No és espanyol ni mereix l’admiració de ningú honrat”. No s’havien vist pics d’espanyolitat tan alts des del 2019, quan encara ressonava el procés independentista i Casado i Rivera competien per veure qui la tenia més grossa.

“Per si no era prou humiliació jugar amb un marroquí, ara hem d’aguantar això a la nació catòlica més important del món, Lamine no és espanyol i mai no ho serà”, diu un altre usuari. No sé, però... l’islam és la religió més practicada a Ceuta i Melilla. Potser aquest usuari se les vendria.

De res li serveix a Lamine Yamal que es gravi dient un “visca Espanya” després del partit. Bé, sí. Serveix perquè hi hagi independentistes a Catalunya que li neguin la seva condició de català.

No se salva d’aquella islamofòbia salpebrada de racisme. Però esclar que el seu company a la selecció Marcos Llorente això de ser espanyol ho havia posat difícil per a la resta. Reclama adhesió al seleccionador i a l’equip: “Qui no sigui de De la Fuente o de la selecció no és espanyol”.

Després hi ha qui s’embolica tot sol. Un compte que es fa dir Gulerisme (per fan d’Arda Güler, turc i musulmà) reprèn Lamine Yamal per agenollar-se i agrair Al·là. Revuelta, les joventuts de Vox, veuen molt més espanyol el lluitador d’arts marcials mixtes Ilia Topuria, nascut a Georgia, que el futbolista, originari d’Esplugues de Llobregat. És que Lamine, sentiment, home, sentiment de pertinença et falta...

Al món de la paradoxa s’hi afegeixen tots aquells que als independentistes catalans els reclamen “qué pone en tu DNI”, mentre que per a Lamine Yamal és igual el que posi. El “quéponeentudni” d’Schrödinger.

Un moment. Sembla que el futbolista gira cua, com aquell Rodalies a Sants per anar a Manlleu i sí, Lamine Yamal té traces d’espanyolitat. Un periodista l’entrevista:

–Què et fa por?

–Ma mare i la meva parella.

Cunyadisme de samarreta imperi i escuradents penjant del llavi inferior que a X veuen molt espanyol. Però és una falsa alarma.

Lamine Yamal no ens agrada quan du els cabells espagueti, quan oneja la bandera palestina, quan resa. Perquè fa tots els gols iguals, perquè a les botes du les banderes de Guinea (d’on és sa mare) i del Marroc (d’on és son pare), perquè és català, perquè no ho és, perquè és espanyol, perquè tampoc ho és. Mireu, bon dia, per anar de Granollers a Manlleu has d’anar fins a Sants.

“És molt fàcil reconèixer un geni per la quantitat de necis que es conjuren contra ell” - Jonathan Swift (1667–1745), 

Àlex Tort Sagués, foto Erik S.Lesser / Ap-LaPresse