Quan entro a la cuina de matinada, tinc la impressió d'haver sorprès els objectes fent el gandul. La nevera es posa a refredar de sobte amb una aplicació sospitosa. La taula sosté el fruiter amb una solemnitat una mica teatral. L'aixeta degota amb una diligència absurda. Hi ha dimarts que la realitat sembla segura d'existir. Però alguns dimecres desprèn un aire d'improvisació, com si algú hagués muntat el decorat (inclosa la idea que és dimecres) segons abans que obrís els ulls, escriu Juan José Millás a el País.

Penso llavors en Ludwig Boltzmann, físic austríac del segle XIX al qual obsessionava el fet que l'univers tendís sempre al caos: les cases s'embruten soles, els cossos envelleixen, les factures es barregen als calaixos. Tot cau del costat del desordre amb la naturalitat amb què una pedra cau cap a terra. Boltzmann va imaginar que l'ordre, sense ser impossible, era improbable. Si hom agités durant milers de milions d'anys les lletres d'una impremta, acabaria apareixent per atzar una pàgina de Shakespeare. O una guia telefònica. O la llista de la compra. L'ordre com a casualitat, en fi. Temps després, alguns van portar aquesta idea a un extrem inquietant. Van dir: potser és més probable que aparegui espontàniament un sol cervell amb records falsos que un univers sencer organitzat com el que creiem compartir. Un cervell convençut d'haver tingut infància, pares, col·legi, amors, hemorroides i viatge de nuvis, encara que acabés de sorgir al mig del buit.

Això seria un cervell de Boltzmann.

La idea m'ataca als hotels. Observo el passadís i tot sembla acabat de col·locar: les portes numerades, la moqueta, l'extintor... Com si el món no tingués un passat autèntic i s'acabés de fabricar un, igual que els habitatges pilot on els llibres falsos i les pomes de plàstic simulen la vida. La realitat com a hàbit, més que com a dada externa.