El Papa va llançar un missatge clar contra l'avortament i l'eutanàsia en la seva intervenció al Congrés: "Tota vida ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural", va dir. Tot i que no els ha esmentat de manera explícita, el pontífex ha criticat durament aquests drets reconeguts a Espanya davant del Congrés, seu de la sobirania nacional. "La defensa de la vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional, és una fita de la civilització", ha recalcat.

 Hi ha debats que semblen senzills perquè es formulen en termes absoluts: vida o mort, moral o immoral, permès o prohibit. Però només cal acostar-se una mica a l'experiència real del patiment perquè aquestes categories es tornin insuficients, gairebé infantils. Parlar d'eutanàsia sense parlar abans del dolor –del dolor extrem, del qual desfigura la vida i la identitat– és com discutir sobre navegació sense haver vist mai el mar.

Cal imaginar-se a la pell de qui ja no es pot imaginar res més que el seu propi turment. A la pell de qui ha vist com la malaltia va erosionant cada gest, cada nit, cada respir. O a la pell dels que acompanyen: parelles, fills, amics que assisteixen impotents a un deteriorament que no s'atura. No és un exercici d'empatia sentimental, sinó un acte d'honestedat: ningú no pot jutjar des de fora allò que no ha viscut per dins.

Per això sorprèn la lleugeresa amb què alguns es permeten avaluar el dolor aliè, com si existís una vara universal per mesurar-ho. Com si el patiment fos un concepte moral i no pas una experiència íntima, irrepetible, radicalment personal. Abans de discutir sobre l'eutanàsia, caldria preguntar-se si és moral —si tan sols és decent— opinar sobre quant ha d'aguantar un altre ésser humà.

La moral, en aquests temps de consignes ràpides, ha esdevingut un territori de trinxeres. Però la moral de debò —la que es pensa, la que es dubta, la que es contrasta amb la vida— és esquiva i complexa. No n'hi ha prou amb proclamar principis abstractes: cal confrontar-los amb la realitat concreta dels qui viuen atrapats en un dolor que no cessa. I aquí és on molts discursos s'ensorren.

A Espanya, l'eutanàsia és un dret reconegut per una llei aprovada en un parlament plural. No és un caprici ideològic ni una ocurrència de laboratori: és la resposta jurídica a una realitat humana que feia dècades que demanava ser escoltada. Morir amb dignitat no és una renúncia a la vida, sinó la conseqüència lògica d'haver-la estimat prou per no voler veure-la reduïda a una agonia interminable.

Els qui defensen aquest dret no són “enemics de la vida”, com de vegades es caricaturitza. En tot cas, són els que recorden que la vida no és només respirar, sinó poder viure amb sentit, amb autonomia, amb un mínim de benestar. I que quan això ja no és possible, la llibertat de decidir el propi final forma part del mateix respecte que exigim per a la resta de la nostra existència. Al cap i a la fi, no van ser consultats en el moment de portar-los a aquesta vall de llàgrimes, i ja que així va passar, cada persona té tot el dret a decidir quan acabar amb la seva vida.

Potser el veritable debat no és sobre l'eutanàsia, sinó sobre la humilitat. Sobre acceptar que no som jutges del mal de ningú. Sobre entendre que estimar la vida també implica reconèixer quan s'ha tornat insuportable. I sobre recordar als legisladors —a tots, sense excepció— que les lleis no es voten per tranquil·litzar consciències, sinó per protegir els qui més ho necessiten.

         
      MANIFEST 

          Vull manifestar, des del ple
          estat de consciència,
          el desig d'escollir
          el moment de marxar,
          amb les inconveniències
          que la petició comporta,
          i atès no sé ben bé
          a qui haig d'adreçar-la,
          ho deixo per escrit
          que és el que pertoca,
          puig debades he intentat
          posar-me en contacte
          amb l'autèntic responsable
          de la meva estada ací,
          i com que no ha estat possible,
          ho faig, entre altres qüestions,
          perquè en no poder escollir
          el moment d'arribar,
          si reclamo el dret,
          a decidir quan marxar,
          que no és molt, atès
          l'infractor, qui ha comès
          el primer greuge, si se'm permet 
          i amb tots els respectes, 
                                no he estat jo.

                                    *