La nit de Sant Joan sempre havia estat un pacte antic entre el foc i el soroll. Una mena de litúrgia pagana on el tronar del petard era el batec primitiu d’un poble que, per una nit, es permetia cridar amb pólvora allò que durant l’any callava amb disciplina, una nit per transgredir. Però el temps, que tot ho assossega, també ha començat a esmussar el soroll.
Ara, en aquesta època que vol ser amable ab tot i en excés, han aparegut els petards silenciosos, com si la festa hagués après a demanar perdó abans d’esclatar. Són llums que s’obren en l’aire amb la timidesa d’un pensament, espurnes que no gosen molestar ningú, fogonades que semblen demanar permís. Potser és un signe del temps: vivim en una societat que vol conservar els rituals però sense assumir-ne el pes. Així han nascut les Harleys mudes, que llisquen pels carrers com espectres de si mateixes, i els Ferraris elèctrics, que acceleren amb la discreció d’un electrodomèstic de luxe. La potència hi és, però domesticada; la velocitat, però sense rugit; la tradició, però sense estridència. Els petards silenciosos formen part d’aquesta mateixa constel·lació d’objectes que semblen voler preservar la forma mentre en dissolen l’ànima. Com si la modernitat hagués decidit que tot allò que ens feia vibrar era massa sorollós per continuar existint.
Manuel Delgado capta l'esperit de la Nit de Sant Joan en aquest article prepandèmic. Els petards silenciosos son l'ùltim atemptat contra una nit que ja no és magica, que ha perdut el seu esperit transgressor.
LA NIT DE LES FOGUERES URBANES - Manuel Delgado (2017)
Segurament és la nit del solstici d'estiu, la Nit de Sant Joan, quan Barcelona coneix la seva festa més popular i massiva. Fa uns dies, la vespra del 24 de juny, pocs es van atrevir a desafiar la maledicció que, segons la llegenda, caurà sobre els qui s'atreveixin a passar la vetllada sota sostre i es neguin a baixar al carrer a barrejar-se amb els altres. I no es van negar. I van sortir a la intempèrie a celebrar en el fons que existia i que ningú està sol.
Hi ha en tot aquest assumpte de les festes populars un notable malentès, que es repeteix especialment en relació amb festes com aquesta. Quan es vindican es fa en nom de l'exaltació de tradicions, presentades com a ritus l'origen dels quals "es perd en la nit dels temps". Poques vegades s'expliciten les funcions culturals, psicològiques i socials que una celebració com aquesta o altres exerceixen poderosament. Es tracta de protegir el que es presenta com una supervivència ancestral, alguna cosa així com una espècie de derelicte cultural que s'exhibeix després del seu rescat, al qual se li permet existir per pura inèrcia, perdudes ja irremissiblement les seves antigues qualitats màgic-religioses i restringida la seva virtut a la d'exaltadora de presumptes trets identitaris.
Una dels costums que li donen personalitat a aquesta nit de festa és la de l'encesa de fogueres. El passat 23 de juny, en fosquejar, es van encendre un total de 27, cinc més que l'any passat, totes organitzades per associacions veïnals i amb autorització municipal. Fa algunes dècades, a mitjan anys 60 del segle passat, es cremaven més de mil, totes instal·lades per colles de preadolescents i, per descomptat, sense permís de ningú.
Què havia passat perquè una tradició que mobilitzava a milers de nens i nenes i omplia carrers i places de focs, hagi pràcticament desaparegut i només sobrevisqui en la seva versió formal i institucionalitzada?
Com sempre, hi ha diverses raons: els processos d'urbanització, els canvis en els hàbits d'oci infantil i familiar, la preocupació de les autoritats –exasperant a Barcelona– per mantenir ordenat l'espai públic… Però, per sobre de tot, la més determinant és la relacionada amb la gairebé desactivació de formes de sociabilitat infantil que havien caracteritzat fins fa poc la vida en els barris. Era la mainada –aquestes societats infantils informals a les quals en català es diu la canalla– la que celebrava aquesta nit la seva gran festa. D'aquesta associació entre infància i la Nit de Sant Joan a la qual Joan Manuel Serrat dedicarà una per a molts inoblidable cançó –«doneu-m'un troç d'assot per cremar...»–, evocant una experiència al temps individual i col·lectiva d'una enorme intensitat, però de la qual ja només queda el record dels qui, de nens, van ser més lliures que els seus fills i els seus nets.
La mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, subratlla en la seva semblança oficial el valor d'aquesta vivència en la seva pàgina oficial de presentació, quan parla de la seva infància, en les acaballes de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat. Ens diu: "Vaig créixer jugant als carrers del Guinardó, llavors un barri tranquil on podia jugar al carrer amb les meves germanes i els veïns del carrer. [...] De la meva infància recordo la vida al carrer, les fogueres de Sant Joan que fèiem amb els nens del barri recollint fusta de casa a casa "
Recollir memòries com aquesta és al que van dedicar dos anys un equip de joves investigadors del Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà de la Universitat de Barcelona, que, al llarg de gairebé dos anys de treball, van entrevistar més de 200 persones entre 50 i 70 anys, que els van narrar com es desenvolupava la recollida i custòdia de la fusta i la preparació i encesa de les fogueres a càrrec d'ells mateixos, quan tenien entre 8 i 14 anys. Ara apareix l'informe final de la recerca en forma de llibre: La ciutat dels fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona, publicada per l'Editorial Pol·len i de la qual esperem que aviat puguem comptar amb una versió almenys en espanyol. Han organitzat l'edició Marta Contijoch i Helena Fabré Nadal.
En llibre s'explica fins a quin punt el costum d'encendre fogueres als carrers va ser perseguida des del segle XVIII i fa una recopilació de testimoniatges literaris de la importància vital d'aquesta festa per a generacions de barcelonins. Impossible parlar d'aquesta ciutat, en qualsevol moment de la seva història contemporània, sense que ocupi el seu lloc una nit en què sempre passava una cosa important: Mercè Rodoreda, Juan Marsé, Joan Salvat-Papasseit, Carmen Laforet, Miquel Martí i Pol, Gil de Biedma, Marta Pessarrodona, Gabriel Ferrater, Josep Carner, Joan de Segarra, Eduardo Mendoza, José Agustín Goytisolo, Eugeni d'Ors, Ana María Matute...
L'obra també brinda informació sobre la ubicació de les diferents fogueres, la qual cosa feia possible una cartografia simbòlica de la ciutat de la qual els punts forts eren els llocs on s'aixecaven: descampats, solars, places , creus... Però sobretot el que en aquest llibre es troba és l'evocació de com es procedia per a dur a terme tot el protocol que les colles duien a terme des de setmanes abans de la festa i que anava de la recollida de mobles vells casa per casa a quan s'apagaven les últimes brases de la foguera, passant per l'elecció d'un amagatall que protegís el recol·lectat dels altres grups de nens i de les brigades municipals, la vigilància del dipòsit al llarg de dies, el muntatge de la pira, la seva encesa i totes les activitats que giraven al voltant seu mentre cremava.
Aquesta indagació etnogràfica, completada amb un ingent treball d'arxiu, li permet als autors de l'estudi establir una teoria a propòsit de les raons del declivi i la ja pràctica extinció del costum, relacionant-los amb diversos factors, com van ser canvis socials relatius a l'ús del temps lliure de les famílies, les dinàmiques d'urbanització i automobilització, la intensificació d'una ja antiga obsessió persecutòria contra aquestes pràctiques per part de les autoritats municipals, però sobretot la dissolució del sistema de representació i acció que feia possibles i necessàries formes d'apropiació col·lectiva de l'espai públic que van ser inseparables de la sociabilitat de barri i, en concret, del paper que jugaven els grups de jovenzuelos, que trobaven en l'espai que s'obria entre la casa i l'escola, en el que fora el marc per a una experiència de llibertat, autonomia i creativitat que els nens i nenes d'avui ja no coneixeran.