Juny de 2008. Només porto 3 mesos com a ministre d'Indústria, Turisme i Comerç (a més d'Energia i Telecomunicacions), però l'agenda és embogida - escriu Miguel Sebastian -. El meu col·lega, el ministre d'Afers Estrangers (MAE) espanyol em demana que vagi a l'Aràbia Saudita el cap de setmana, per assistir a una reunió internacional de ministres d'energia a Jedah. No era un viatge previst a l'agenda, era cap de setmana i em vaig resistir perquè el meu equip estava molt tensionat. El ministre em va insistir, perquè es tractava d'un desig personal del rei Abdul·là, important per a les relacions d'Estat i m'oferia un dels Falcon per a aquest viatge, poder tornar diumenge a la nit i no haver d'alterar més l'agenda. I allà que ens en vam anar, 

El rei, en efecte, estava molt content amb la meva presència i, quan voldríem tornar, un emissari reial porta a peu de pista un regal embolicat en paper de seda. Era una bonica cartera de pell. Com que jo en tenia diverses, vaig oferir el regal als membres del meu equip, que s'havien sacrificat tant o més que jo amb aquest viatge. L'assessor que es va quedar amb la cartera, quan ja estàvem en vol, va descobrir que la cartera no era buida. Contenia diverses joies: una polsera, unes arracades, un anell, tots de maragdes i brillants, així com un rellotge de brillants. Tots ells apareixen a la foto que encapçala aquest article.

El nostre avió va aterrar a l'aeroport militar de Torrejón, on m'esperava el cotxe oficial, també a peu de pista, per traslladar-me al meu domicili, ja que ja era una hora força intempestiva. Vaig demanar al meu equip que les joies les portessin al Ministeri l'endemà, per veure què feia amb elles. I va sorgir el debat. El meu equip estava dividit sobre què fer amb l'obsequi, les secretàries m'assenyalaven que tots els ministres s'emportaven els regals, ja que eren personals.

Vaig consultar la meva oficiala gran, la recentment morta Laura Morso, que em va indicar que l'habitual era que els obsequis se'ls quedessin els ministres, ja que es tractava de regals a la persona i, més en el meu cas, el motiu del qual era satisfer un afany personal del monarca saudita. Em va dir que no hi havia un protocol establert, que no es tractava de renda en espècie, perquè no era remuneració per cap feina (els ministres no cobrem mai per cap servei, dins o fora d'Espanya), per la qual cosa no s'havia de declarar i que era una decisió personal meva. 

Mai no vam poder sospitar el valor d'aquelles joies, a ningú se li va acudir demanar una valoració a Ansorena ni a cap joier. Tampoc vaig voler elevar el tema a la resta del govern i, discretament, vaig fer construir una vitrina a la sala d'espera de les visites al Ministeri, on aniríem col·locant tots els regals d'un cert valor i segueixen, propietat de Patrimoni Nacional i convenientment registrats.

Mai he considerat que deixar-los al Ministeri en comptes de portar-me'ls a casa meva, fos una decisió “moralment superior”. Detesto la moralina puritana que s'ha instal·lat al nostre país i no he tret mai pit d'aquest gest. Tampoc ho he mantingut en secret, ja que les joies estan a la vista del qui les vulgui veure. He guardat un discret silenci sobre aquest episodi fins avui, en què ja no puc suportar més les barbaritats que s'estan dient, a mitjans i xarxes, sobre les joies trobades al registre del despatx professional de Zapatero.

Em repugna escoltar que les joies estaven “ocultes”. Curiós lloc per “amagar” unes joies: guardar-les en un despatx. Sempre he considerat “amagar” donar-les a una altra persona, enterrar-les, amagar-les en un altell o, si m'apuren, portar-les a una caixa d'un banc. Però tenir-les a la vista en una caixa forta d'un despatx és “amagar”? És el lloc habitual per guardar, i això és el contrari a “amagar”.

El segon que em repugna és apel·lar a “l'origen tèrbol” de les joies. No hi ha cap origen tèrbol. No n'hi va haver en el meu cas i, amb tota seguretat, no n'hi haurà en el cas de Zapatero. Es tractarà d'un regal d'algun país àrab amb motiu dels viatges. Quan vaig veure les seves fotos a la premsa, per cert, un secret revelat a tota la població, malgrat tractar-se de moltes joies familiars, violentant el seu dret a la privadesa, vaig veure que algunes guardaven una semblança amb què jo havia rebut el 2008 i que adjunto a la foto. Ni tèrbol ni remuneració per cap servei.

I el tercer que més em repugna és la hipocresia de la classe política espanyola pel que fa a aquest tema. Sobretot, del Partit Popular, que ha governat 15 anys a Espanya, alguns d'ells amb importants negocis bilaterals amb l'Aràbia Saudita, com ara l'AVE de La Meca a Medina. És que hem estat Zapatero i jo els únics ministres, presidents de govern, alcaldes o presidents de comunitats autònomes que hem rebut joies o regals valuosos dels països àrabs? Pels meus biaixos quantitatius, sé que la probabilitat d'aquest fet és zero. No hem pogut ser els únics. D'altra banda, de debò es pot considerar “contraban” acceptar un regal personal i emportar-te'l a casa teva? Per què no s'ha omplert llavors la vitrina ja habilitada al Ministeri? De debò cal declarar tots els regals que es rebin? És possible que actualment ho sigui, ho desconec, perquè fa 15 anys que faig fora de la política. Però no ho era el 2008. I insisteixo, no em sembla “moralment superior” deixar-ho en una vitrina al ministeri corresponent. És una opció personal tan acceptable com laltra.

Per acabar, pels meus biaixos estadístics, considero impossible que Espanya hagi estat l'únic país on els monarques del Golf hagin fet regals. Però no conec cap altre Estat on això hagi estat motiu d'escàndol nacional i de vapuleo personal d'una família. Aquesta hipocresia no ens la mereixem com a país.