El 1932, Enrique Jardiel Poncela, un dels novel·listes més populars del seu temps, va publicar 'La tournée de Dios', una sàtira delirant sobre la visita del mateix Déu a Espanya. Val la pena rellegir-la, per bé que només sigui per recordar la llibertat, la insolència i la despreocupació amb què s’escrivia fa gairebé un segle. Els escriptors d’aleshores encara es permetien el luxe de ser irreverents amb tothom, començant per Déu, continuant pels polítics i acabant pels seus propis lectors. No semblaven opositors al cadastre ni responsables de compliment normatiu.

El llibre segueix les aventures del periodista Perico Espasa darrere els passos de Déu en el seu periple espanyol, detallant el repertori de simplicitats, mesquineses i disbarats inesgotable que els polítics, els opinants, els buròcrates, els fanàtics i els aprofitats són capaços de perpetrar per tal d’obtenir algun rèdit polític, mediàtic o personal de la visita de l’ Ésser Suprem.

Ni tan sols són capaços de resoldre els aspectes més elementals de la logística. Com que es tracta de Déu, consideren natural allotjar-lo entre marbres i pedreries ornamentals. L’instal·len al Cerro de los Ángeles o en una catedral immensa, amb un llit aparatós, un pijama digne d’una coronació i exposat convenientment als corrents d’aire. Sembla que a ningú li passa pel cap que el Totpoderós, un cop encarnat, potser agrairia una habitació confortable i una manta. Com és fàcil d’imaginar, Déu acaba ben tip de la gira i dels espanyols que s’entossudeixen a organitzar-la. De fet, només experimenta un moment d’entusiasme autèntic quan li mostren unes fulles d’afaitar Gillette. Aleshores somriu d’orella a orella i exclama: “Home, això sí que està bé”.

Això ve a tomb per la visita del Papa,que fins ara havia aconseguit la gesta de passar relativament desapercebut. Potser s’ha vist eclipsat per la facúndia torrencial del seu predecessor, un home que feia que fins i tot Fidel Castro semblés reservat. O potser perquè fins fa un parell de dies semblava pertànyer a aquella rara espècie de personatges públics que no consideren necessari emetre una opinió diària sobre tots els assumptes de l’univers conegut.

Em sorprèn la facilitat amb què s’atribueix al Pontífex autoritat tècnica sobre qualsevol assumpte

Però no penseu que no valoro les opi­nions dels papes. Ans al contrari; quan es dediquen a les seves coses –la Santíssima Trinitat, les hores d’espera al Purgatori o la canonització de santa Tereseta de Li­sieux– els tinc per la màxima autoritat disponible. Una altra cosa és si s’endinsen en els assumptes terrenals per exhortar el públic en general amb missatges morals d’una consistència molt dispar. Permeteu-me aquí posar una mica en dubte el seny dels que consideren que l’ús de preservatius en regions d’Àfrica devastades per la sida és un “mal menor”; o condemnen l’avortament fins i tot en casos de violació; o pertanyen a una institució que ha fet una gestió dels abusos sexuals tan exemplar que fa dècades que demana disculpes.

No nego que el Papa tingui autoritat moral. El que em sorprèn és la facilitat amb què se li atribueix l’autoritat tècnica sobre qualsevol assumpte imaginable, cosa que ningú no espera ni del president del col·legi d’odontoestomatòlegs ni del cap de l’Església anglicana, el meu admirat Carles III. Només cal que Lleó XIV opini sobre IA perquè Sánchez, diversos ministres i desenes de tertulians quedin captivats per la profunditat dels seus arguments. Cal esperar que passi el mateix quan es pronunciï sobre el percebe gallec o les dificultats de l’alta velocitat ferroviària espanyola. Per això, fins i tot sent Lleó XIV matemàtic de formació –que lluny que queden aquells pescadors del mar de Galilea!–, no deixa de sorprendre’m l’admiració que han suscitat les seves reflexions sobre els perills de les noves tecnologies. Fins on arribo a entendre, consisteixen en una col·lecció de tòpics benintencionats sobre les “persones humanes” i el “deure urgent de romandre profundament humans”, que em recorden inevitablement Sofía Mazagatos i aquelles misses dels anys noranta que, preguntades sobre quin era el desig més gran que tenien, responien amb un somriure radiant: “La pau al món”.

En qualsevol cas, li desitjo a l’il·lustre visitant una estada feliç a la ciutat i li recomano encaridament la tripa amb cap i pota al Santornemi. Potser així aconseguim que també ell exclami, com el Déu de Jardiel descobrint les fulles Gillette: “Home, això sí que està bé”.

Xavier Melero, foto: Xavi Jurio, a la vanguardia.