Tinc un conegut, més gran que jo, que diu que a ell les opinions dels altres ja no l’afecten, amb l’excepció de les dels metges. Jo encara no he arribat a aquest envejable grau d’indiferència, però confesso que, quan accedeixo a la vanguardia, llegeixo cada dia amb més atenció els articles signats per Josep Corbella, el responsable de ciència i salut de la casa. I ho faig, sobretot, perquè darrerament no ens dona més que bones notícies.

És cosa sabuda, però val la pena recordar-la de tant en tant: les novetats positives no reben gairebé mai l’atenció que mereixen. Hi ha tant soroll que és difícil que ens arribin amb nitidesa. Ara mateix, entre la guerra de l’Iran que s’acaba però no s’acaba, les ximpleries de Trump per atraure l’atenció (només li falta penjar a la xarxa una foto seva despullat, amb una fulla de parra, en una portada fake de Playboy feta amb intel·ligència artificial), els intents de neteja ètnica a Gaza i Cisjordània i els sumaris que estan convertint la política espanyola en un fangar, si badem, ens poden passar per alt uns avenços capaços de canviar-nos literalment la vida.

Durant l’últim mes i mig, n’han donat a conèixer tres molt esperançadors, tots tres en el terreny de la medicina, que és una branca de la ciència que no suscita les reserves que provoquen els progressos en altres camps, com el de la intel·ligència artificial, de la qual cada dia que passa ens en fiem menys. De tots tres, n’ha informat a les pàgines d’aquest diari Josep Corbella, amb el rigor habitual.

El primer és un medicament que diuen que pot duplicar la supervivència i millorar la qualitat de vida dels pacients de càncer de pàncreas. És una teràpia dirigida contra unes proteïnes que, pel que es veu, són el motor de la majoria dels casos d’aquesta malaltia. Aquest medicament, que han batejat amb un nom que sembla un travallengua (daraxonrasib), es pren per via oral un cop al dia, té molts menys efectes secundaris que la quimioteràpia i, quan les autoritats sanitàries l’aprovin, cosa que s’espera que passi molt aviat, marcarà un abans i un després en el tractament d’aquest tipus de càncer, que avui és un dels més letals.

El segon és un altre medicament que, amb una sola dosi, redueix de forma dràstica el colesterol. Aquest fàrmac bloqueja la producció per part del fetge d’un enzim que n’afavoreix un nivell alt. Actua alterant l’ADN i, quan l’aprovin i el comencin a receptar, diuen que evitarà a molts pacients –entre els quals el que signa aquestes ratlles, hélas – l’enutjosa obligació de prendre una pastilleta diària per evitar les complicacions que l’acumulació de colesterol a les artèries pot provocar.

El tercera avenç és una combinació de medicaments que millora substancialment el tractament del càncer de pròstata més agressiu. Són uns fàrmacs que es veu que ja estan aprovats i es poden administrar avui mateix als pacients, i aturen la progressió de la malaltia durant anys fins i tot quan hi ha metàstasi.

Sembla que tot va de mal borràs, però el degoteig d’avenços en el camp de la medicina és continu

Jo no soc cap expert en aquestes coses. Llegeixo les notícies de la secció de salut d’aquest diari amb la fe d’un profà, una fe de proporcions tan considerables com la meva ignorància. No sé gaire de què es tracta quan parlen d’enzims, d’una teràpia d’ARN o de colesterol LDL. El meu interès és, simplement, el d’un beneficiari potencial d’aquests benaurats progressos de la medicina (amb l’esperança, toco fusta, de no haver de prendre mai cap d’aquests medicaments). Per tant, no tinc cap autoritat per valorar-los. Però ningú em pot negar el dret de saludar-los amb alegria.

Qui digui que el de la guerra és l’únic camp en el qual el progrés humà és innegable, amb els drons que ens estan descobrint noves formes de matar-nos cada cop més temibles i eficaces, s’equivoca. Quan obrim el diari, sembla que tot va de mal borràs. Però el degoteig de bones notícies en el camp de la medicina és constant.

Si els avenços continuen al ritme de les últimes setmanes, pot ser que visquem més temps del que pensem, malgrat els escàndols, els conflictes armats i els nyaps i els embolics dels polítics de casa i de fora, sobretot si Josep Corbella ens anuncia un dia d’aquests que algú, en algun lloc, ha descobert un medicament contra els disgustos que els uns i els altres s’entesten a donar-nos.

Qui sap, potser viurem tants anys que el sistema de pensions col·lapsarà i als cent anys, quan en faci trenta que estiguem jubilats, haurem de tornar a buscar feina per omplir la nevera de casa. La bona notícia –una més– és que cada dia hi ha més facilitats per a la jubilació activa, de manera que, si mai arriba aquest dia fatídic, no ens faltaran avantatges i incentius fiscals per combinar la feina amb el que ens quedi de pensió. Això sí, caldrà que sapiguem fer alguna cosa que cap màquina no faci millor que nosaltres i que no ens exigeixi recordar massa contrasenyes ni tenir una gran perícia digital, cosa que, tal com pinta el panorama, pot ser complicada. Carles Casajuana.

I una altra noticia que sobretot és bona pels farmaceútics: Adèu al cartró i el cuter a les Farmàcies.